Crec que val la pena llegir aquest article en homenatge a en Francesc Gordo a qui devem molt.
L'ha escrit en Miquel Rey i el trobareu, també, a la revista de la Plataforma Pro Seleccions.
FRANCESC GORDO : PROVOCADOR i INCONFORMISTA, EXEMPLE DE LA SOCIETAT CIVIL CATALANA QUE NECESSITEM.
Vaig conèixer en Francesc l’any 1.996, quan havent tornat d’Estats Units em vaig incorporar a ‘fer coses pel país’ dins de CulturaCAT amb amics com en David Madí o en Toni Molons. Era una reunió de la ‘Plataforma’ al Casal de Gent Gran Carlit, al carrer Roger de Flor de Barcelona, prop de casa els Gordo.
En Francesc va crear la idea de la Plataforma al Saló de Plens de l’Ajuntament de Barcelona, quan va aconseguir el reconeixement que mereixia el President del Barça Josep Sunyol i Garriga assassinat pels feixistes l’any 1.936 i oblidat abans de la seva intervenció. Una vegada fet l’acte commemoratiu per en Sunyol, en Francesc va espetar que ara volia aconseguir el reconeixement internacional i oficial de les Seleccions Esportives Catalanes. Molts es van estranyar i membres del consistori fins i tot se’n van riure. Sempre ho explicava amb orgull, però sobretot per esperonar-nos a tirar endavant, destacant que són els petits esforços individuals els que fan assolir grans fites.
En aquella època la Plataforma no existia, era una idea, una provocació : era en Francesc. No estàvem inscrits al registre d’associacions. Les reunions s’eternitzaven amb debats conceptuals on membres de les diferents joventuts dels partits i diverses associacions o grups, com el nostre, hi anàvem amb la millor de les intencions, però no concretàvem res. No teníem ni un Euro.
En Francesc va convèncer un parell de companys del Casal i a mi per començar a fer feina: calia escriure a tots els Ajuntaments de Catalunya (941) demanant-los el seu suport. Després van venir els Consells Comarcals, les associacions de Catalunya (més de 10.000 !)... Tot fent bases de dades, vam començar a fer camí.
També va ser en Francesc que ens va dir, a la colla de joves idealistes q ens reuníem cada dimarts, que calia recollir signatures per portar-les al Parlament i canviar la Llei! Què dius Francesc? Això és impossible! Difícil sí, impossible no hi ha res nois, ens deia ell. Per fer això calien diners i va proposar en Jaume Llauradó per estirar encara més del carro. I així va sorgir la Iniciativa Legislativa Popular amb més èxit que ha viscut Catalunya i l’estat espanyol: més de 500.000 signatures recollides durant 9 mesos i més de 200.000 validades. La Llei Catalana ja reflexava allò que el poble havia demostrat voler: una Nació, una Selecció!
Quina feinada i quins records al local cedit per l’Alfons Godall al carrer St Antoni Mª Claret. Quantes signatures hem rebut avui? L’Òmnium de Vic 2.000? Formidable! I l’associació de Gent Gran de St Llorenç de Morunys 300? Perfecte!. Ja tenim 700 Ajuntaments adherits, incloses les 4 capitals i només falta la Diputació de Barcelona[1]? Increïble !!! Allò era fer país en estat pur, emoció en estat pur.
Entretant, 2 i 3 actes per setmana als que calia assistir als que en bona part anava en Francesc amb la seva inseparable Síliva (57 anys de casats i 61 plegats !) i el seu Renault 18 atrotinat. Gran, com jo, però tira! No vell ! protestava ell. Un dia a Tortosa, l’atlre a Balaguer, la setmana que ve atenció que tenim l’acte a Montserrat, reunió amb l’Escoda de Reus... Un munt de quilòmetres per les Seleccions.
Més endavant, una vegada modificada la Llei, van arribar anys de frustració, veient que nosaltres havíem fet el què ens tocava com a ciutadans independents, com a Societat Civil, i els nostres partits no responien. Temps difícils del 2.001 i el 2.004.
El darrer encert d’en Francesc va ser deixar pas, retirar-se a la reraguarda. Va participar en el procés d’institucionalitzar la Plataforma per assegurar-ne el futur. També ho va aconseguir, gràcies a l’esforç sobretot dels qui ens reuníem amb ell sempre cap al tard al despatx d’en Jaume Llauradó: Xavier Vinyals, Xavier Torres i jo mateix.
Estic segur que avui, per punxar-nos en Francesc destacaria els punts febles de la nostra Associació, sobretot la dependència dels recursos públics i també massa sovint de la seva censura que ens ha retallat diverses iniciatives després del polèmic anunci dels nens sense samarreta. Francesc, això a molts ens pesa i lluitarem per millorar-ho home!
També estic segur però, que estaria orgullós perquè avui la Plataforma és part destacada del teixit d’associacions Catalanes que fan país. Les Seleccions Catalanes són un objectiu de país cabdal i inexcusable per tots els qui estimem Catalunya. Fa 13 anys era una idea, avui més de 500.000 signatures, una Junta Directiva i un equip de treballadors estable, un Dia de les Seleccions a l’any, un anunci a la tele, i ja 10 Federacions Catalanes que competeixen internacionalment de manera oficial!
Francesc, ho has aconseguit, novament te n’has sortit. Els qui ens quedem seguirem lluitant per veure Catalunya reconeguda internacionalment en tots els esports. Gràcies Francesc i fins a sempre!
Miquel Rey, 15/9/09
Vaig conèixer en Francesc l’any 1.996, quan havent tornat d’Estats Units em vaig incorporar a ‘fer coses pel país’ dins de CulturaCAT amb amics com en David Madí o en Toni Molons. Era una reunió de la ‘Plataforma’ al Casal de Gent Gran Carlit, al carrer Roger de Flor de Barcelona, prop de casa els Gordo.
En Francesc va crear la idea de la Plataforma al Saló de Plens de l’Ajuntament de Barcelona, quan va aconseguir el reconeixement que mereixia el President del Barça Josep Sunyol i Garriga assassinat pels feixistes l’any 1.936 i oblidat abans de la seva intervenció. Una vegada fet l’acte commemoratiu per en Sunyol, en Francesc va espetar que ara volia aconseguir el reconeixement internacional i oficial de les Seleccions Esportives Catalanes. Molts es van estranyar i membres del consistori fins i tot se’n van riure. Sempre ho explicava amb orgull, però sobretot per esperonar-nos a tirar endavant, destacant que són els petits esforços individuals els que fan assolir grans fites.
En aquella època la Plataforma no existia, era una idea, una provocació : era en Francesc. No estàvem inscrits al registre d’associacions. Les reunions s’eternitzaven amb debats conceptuals on membres de les diferents joventuts dels partits i diverses associacions o grups, com el nostre, hi anàvem amb la millor de les intencions, però no concretàvem res. No teníem ni un Euro.
En Francesc va convèncer un parell de companys del Casal i a mi per començar a fer feina: calia escriure a tots els Ajuntaments de Catalunya (941) demanant-los el seu suport. Després van venir els Consells Comarcals, les associacions de Catalunya (més de 10.000 !)... Tot fent bases de dades, vam començar a fer camí.
També va ser en Francesc que ens va dir, a la colla de joves idealistes q ens reuníem cada dimarts, que calia recollir signatures per portar-les al Parlament i canviar la Llei! Què dius Francesc? Això és impossible! Difícil sí, impossible no hi ha res nois, ens deia ell. Per fer això calien diners i va proposar en Jaume Llauradó per estirar encara més del carro. I així va sorgir la Iniciativa Legislativa Popular amb més èxit que ha viscut Catalunya i l’estat espanyol: més de 500.000 signatures recollides durant 9 mesos i més de 200.000 validades. La Llei Catalana ja reflexava allò que el poble havia demostrat voler: una Nació, una Selecció!
Quina feinada i quins records al local cedit per l’Alfons Godall al carrer St Antoni Mª Claret. Quantes signatures hem rebut avui? L’Òmnium de Vic 2.000? Formidable! I l’associació de Gent Gran de St Llorenç de Morunys 300? Perfecte!. Ja tenim 700 Ajuntaments adherits, incloses les 4 capitals i només falta la Diputació de Barcelona[1]? Increïble !!! Allò era fer país en estat pur, emoció en estat pur.
Entretant, 2 i 3 actes per setmana als que calia assistir als que en bona part anava en Francesc amb la seva inseparable Síliva (57 anys de casats i 61 plegats !) i el seu Renault 18 atrotinat. Gran, com jo, però tira! No vell ! protestava ell. Un dia a Tortosa, l’atlre a Balaguer, la setmana que ve atenció que tenim l’acte a Montserrat, reunió amb l’Escoda de Reus... Un munt de quilòmetres per les Seleccions.
Més endavant, una vegada modificada la Llei, van arribar anys de frustració, veient que nosaltres havíem fet el què ens tocava com a ciutadans independents, com a Societat Civil, i els nostres partits no responien. Temps difícils del 2.001 i el 2.004.
El darrer encert d’en Francesc va ser deixar pas, retirar-se a la reraguarda. Va participar en el procés d’institucionalitzar la Plataforma per assegurar-ne el futur. També ho va aconseguir, gràcies a l’esforç sobretot dels qui ens reuníem amb ell sempre cap al tard al despatx d’en Jaume Llauradó: Xavier Vinyals, Xavier Torres i jo mateix.
Estic segur que avui, per punxar-nos en Francesc destacaria els punts febles de la nostra Associació, sobretot la dependència dels recursos públics i també massa sovint de la seva censura que ens ha retallat diverses iniciatives després del polèmic anunci dels nens sense samarreta. Francesc, això a molts ens pesa i lluitarem per millorar-ho home!
També estic segur però, que estaria orgullós perquè avui la Plataforma és part destacada del teixit d’associacions Catalanes que fan país. Les Seleccions Catalanes són un objectiu de país cabdal i inexcusable per tots els qui estimem Catalunya. Fa 13 anys era una idea, avui més de 500.000 signatures, una Junta Directiva i un equip de treballadors estable, un Dia de les Seleccions a l’any, un anunci a la tele, i ja 10 Federacions Catalanes que competeixen internacionalment de manera oficial!
Francesc, ho has aconseguit, novament te n’has sortit. Els qui ens quedem seguirem lluitant per veure Catalunya reconeguda internacionalment en tots els esports. Gràcies Francesc i fins a sempre!
Miquel Rey, 15/9/09
[1] Cap al final de la campanya de recollida de signatures, quan el ressò mediàtic era mínim, la Diputació de Barcelona s’hi va adherir, més per vergonya que per convenciment com la majoria del PSC-PSOE.
