Ahir es celebrava Consell a la seu central de la Laietana.
Des del meu despatx, tinc vistes directes a aquell edifici i a mitja tarda ja es començava a veure moviment de càmeres de televisió. Cap al tard, els camions de TV3 ... L'escenari estava servit.
Cap a les deu, m'arribava una nota de premsa de plana i mitja que volia no dir però que havia de dir. Que què vull dir? doncs que no diu pràcticament res però ho diu tot. Que es dona llum verda a començar el procés d'integració amb Caixa Penedès perquè hi tenim moltes semblances. És la mateixa nota per les dues entitats. Al web de Laietana encara no l'he trobat però a la del Penedès sí.
He seguit aquest tema amb un respecte profund i he de confessar que no acabo d'entendre els perquès de tanta pressió sobre aquesta entitat -ni cap a les altres-.
Guanyar en envergadura és una necessitat general del País. No només de les entitats financeres. Ara bé, s'ajudarà a tothom igual? o només a les entitats financeres .... Però aquest és un altre debat.
Si ambdues Caixes volien continuar independents, algú ens hauria d'explicar ara els motius exactes pels quals s'ha cedit a les pressions o bé explicar-nos les pressions. Potser no cal que se'n facin públics tots els detalls però ens mereixem conèixer les circumstàncies del procés perquè no plani cap ombra de dubte sobre quins objectius finals persegueix el Banc d'Espanya.
El nom de Caixa Laietana i Mataró van units i no hauríem de perdre un signe d'identitat tant important per a nosaltres (no n'anem sobrats) i, per tant, hem d'estar disposats a jugar un paper de recolzament cap a l'entitat. Tant el seu paper d'entitat financera com la seva obra social mereixen tot tipus d'esforç per ser al seu costat en moments tant difícils.
Una fusió comporta sacrificis sempre. Això no es pot amagar i La Vanguardia ja avança alguna cosa. Fora bo que també s'expliqui amb celeritat i, sobretot, als treballadors de la casa que ja fa temps donaven per feta la operació (fins i tot quan jo n'era més escèptic)
També sorprèn el silenci de l'Alcalde de Mataró en aquesta operació. No vull dir el silenci públic sinó l'habitual. El silenci al que ens té acostumats cap a la resta de partits del consistori. I de vegades hi ha silencis que passen desapercebuts però n'hi ha d'altres que senzillament són, com en aquest cas, no respostes a preguntes directes.
