Poca broma. Aquesta és la 32ª travessada que organitzen els de la Colla ¾ de vuit. Hem començat a caminar a Aiguafreda (a dos quarts de sis del matí) i hem arribat pels volts de les sis de la tarda a Riells.
Quan em va trucar en Jordi per dir-me si hi volia anar li vaig dir que m’hi apuntés i que si podia hi aniria, però no vaig ni preguntar ni parar atenció a la dificultat. Ahir al vespre em vaig decidir, definitivament, a anar-hi i vaig començar a mirar-m’ho una mica. No em vaig espantar però quasi quasi. Déu n’hi do de la distància. Sort que la Núria Calpe, l’Aina Suri i la nova amiga Berta Pérez també són tot fibra perquè si no, lo d’avui se’ns menja.
Total, a dos quarts de cinc al parc on hem agafat l’autocar fins a Aiguafreda. A partir d’allà, frontal encès i pujant cap al Pla de la Calma, deixant el Tagamanent al costat, amb alguna cosa més que fresqueta. Bona companyia i xerrant –difícil que no surti la política, sempre em busquen- hem anat triscant feliços. Se’ns ha fet de dia al Pla de la Calma, enfilant cap a Collformic, amb unes vistes espectaculars a 360 graus. Examen de cims orientals del Pirineu. En Suri encara se’n recorda (és un mestre). Ho escric perquè sé que li agradarà que ho posi al bloc però és veritat, no se pas on troba el temps però en sap un niu.
A Collformic, avituallament perfecte amb de tot i més i cap al Matagalls on no ens hi hem pogut estar massa perquè a la carena i bufava de valent. Després, fageda de conte fins a Coll Pregon i després fins a trobar la carretera a Sant Marçal i fins a Santa Fe.
S’ha de dir que hem tingut un episodi d’aquells tristos. La Marta ens ha relliscat en un mal pas (el tou de fulles no deixaven veure on poses el peu) i em sembla que s’ha trencat tíbia i peroné. És forta perquè llevat del gemec lògic del moment després m’ha sorprès l’enteresa amb la que s’ho ha pres.
Marta, des d’aquí et desitjo una ràpida recuperació i que aviat puguem tornar a fer camí.
Després de Santa Fe a Riells hem fet el camí que en diuen “fàcil” que és tot una pista fins a Riells on ja se’ns havia fet fosc poc abans d’arribar-hi.
Tot el camí ha estat d’una varietat notable i d’una natura vestida de tardor que feia enamorar. No se quans km hem fet però fàcil més de 40. Una marxa que ens ha enganxat i serà difícil que no repetim.
A la colla, apart de nosaltres que ens ho hem agafat bé (sense torbar-nos gens) hi ha hagut un equip A i un B (o alguna cosa així) que només saltar de l’autocar ja s’han avançat i han fet els Castellets i les Agudes, apart de fer un traçat diferent de Santa Fe a Riells. Ara que ja sabem on anem, l’any que ve ho farem. Eh que sí Quin País ?
Després, tots al Bell-lloc, hem fet una mica de festa final amb pica-pica i lliurament de medalles i reconeixements als que més anys fa que la fan. En aquest cas, recordo que li han donat la dels 20 anys a en David Belmonte. El més curiós però, és que tenen establert el costum de que cadascú ha de fer un poema versant sobre la travessada, avui sobre les vivències, i es veu que els porten a Òmnium perquè en dictamini els tres guanyadors de cada any. Avui doncs, a nosaltres ens ha tocat escriure i l’any que ve en lliuraran els premis dels millors.
No se pas si mai havia fet un poema (de petit potser ...) i el que he fet segur que no rimava per enlloc però és el que m’ha sortit.
Us haureu d’esperar a l’any que ve per llegir-lo perquè no me’n recordo ... però feia ...
Quin País! ... el meu petit País
Com em sap trobar el compromís ...
... etc.
Avui, també, hem decidit posar nom al sub-grupet d’aficionats excursionistes: ara som la colla Quin País!
