Segona matinal de muntanya. Avui hi hem anat tots dos solets, amb en Quim Bruna. Havíem de repetir el Torreneules però no ho hem pogut lligar. Arran de les tempestes d’ahir, temíem el mal estat de les pistes per deixar el cotxe sobre Tregurà i després de valorar fer el Costabona, en Quim ha apuntat de fer la Coma que hi ha a l’esquerra després de fer el descens de la Portella de Mantet. Es veu que hi havia d’haver unes parets ... segons la Vèrtex ...
Em sembla que tenia fal·lera per anar a veure el bosquet per si hi fèiem una bona collita de ceps. Ni rastre !
Feia un dia esplèndid i, quan hem deixat l’estació en direcció la Portella, teníem aquell sol a mitja alçada que s’anava aixecant imprimint al paisatge una lluminositat especial.
Doncs bé, he dit que Portella amunt, després avall en direcció a Mantet, després bosquet a l’esquerra i, emprés, més a l’esquerra amunt pel mig de la coma. No hi hem trobat gens d’aigua però sí un ramat de 9 isards tafaners i joves que ens han estat observant tota l’estona i que han anat movent-se en relació a nosaltres però sense perdre’ns mai la visual. Fabulosos aquests animals. Avui els hem vist grimpar amunt i avall. Impressionant! Bé, en arribar al final del circ (gens feréstec) hem fet cap a la dreta fins a la carena que ens havia de portar fins al Pic de la Dona. Un cop a la carena sí que hem vist la Coma (de la Dona) de la que devia parlar la Vèrtex (revista). Des de dalt, hem intuït les dretes parets i canals que teníem a sota i ens hem meravellat de la preciositat del País, a quatre passes de la civilització. Érem dues ànimes soltaries, tafanejant pel Quin País, i enamorant-nos per enèsima vegada d’aquestes muntanyes. Fins aquí, que hem decidit esmorzar abans d’engaltar la última part de la carena, més dreta, que ens havia de portar directes al cim del Pic de la Dona. Amb la pluja d’ahir, cap dels dos havia comprat pa i no us podeu imaginar com hem xalat amb el pa sec d’abans d’ahir, això sí, sucat amb un bon tomàquet i regat amb bon oli, acompanyat d’un fuet de la Vall, i el vi gran reserva de la bota d’en Quim. Ah!! Encara xalo escrivint ... Préssec de postres i, amunt. Ma noi, arrencar ha costat una mica, sobretot perquè era força dret però en no res hem sigut al Pic. Després, que si cap aquí que si cap allà, cap al coll de la Geganta perquè havíem de baixar pel Pla de la regalíssia però, hem canviat d’idea i hem decidit inventar el salt cap a les Marmotes (bar de la part alta de l’estació) seguint la carena i saltant pel dret. Allà hi hem fet una clara i, és clar, hem tornat a canviar d’idea. Me’n he recordat de que teníem al davant el Puig dels Lladres, un turonet al bell mig del circ d’ull de ter, entre el Pic de la Dona i el Gra de Fajol, que s’hi arriba fent la carena des de les restes del Xalet vell d’Ulldeter, just un pel més avall del naixement del Ter. Com que ni en Quim ni jo hi havíem anat mai, i no teníem a ningú per treure’ns-ho del cap, doncs cap allà que hem tirat. Bona pensada !! Les vistes sobre el xalet i tot el circ d’Ulldeter són fantàstiques, sobretot la cara als Gra de Fajol. Ha valgut la pena i, fins i tot, hi hem vist creuar un Isard. Des del Puig dels Lladres, ens hem tirat avall, a l’esquerra, en direcció a l’estació, per una vessant molt dreta però assumible, fins arribar a la pista d’esquí que ens ha portat altra vegada a l’aparcament.
Al final, hem fet una volta maca i a la una i pico érem al cotxe. A veure què ens diran els que hi entenen ... avui hem fet una mica de turisme de muntanya però és la tradició encetada l’any passat amb en Quim: a la que ens deixen sols, tenim tendència al Puig. L’any passat va ser el Moscós.
