Bloc tancat per vacances

Avui ja m’he enganxat al despatx més del compte ...
Entre les coses de l’empresa i la trobada amb en Quim per abordar el nou curs polític m’ha marxat el dia.

... i és que això d'anar-hi a treure el nas no funciona mai !!!
Acabo de penjar el post d’ahir (Toès) i ja he preparat quatre coses per marxar amb la moto.
Destí: ves a saber ! on ens porti el vent !
O sigui que, si el temps no ho espatlla molt (però mooolt) , el bloc queda tancat per vacances per tres o quatre dies.

Això sí, seré aquí per celebrar els 25 anys d'unió d'en Jaume i la Lídia, i ser a la festa de Cirera i del carrer Sant Ramon.

Toès (Thuès) des de Vallter

Sis del matí, sortida estació d’autobusos de Camprodon. Tres quarts de set, amb la primera claror del dia comencem a caminar cap a xemeneies, pla de la regalíssia i saltar cap a la Ball de Bessibers on hem parat a esmorzar al trobar el primer broll d’aigua. De seguida hem tirat fins a trobar la cabana de fusta i plàstic tèrmic i al cap de poc, el refugi del Ras de Carança. Ens hem aturat una mica a tafanejar la cabana i una mica més al Ras però, aviat, hem continuat avall cap a Toés. Hem tingut sort que el sol no picava massa. Segurament és per l’avançat del mes d’agost però també pels dos dies anteriors de mal temps en que havia refrescat força. Tot i això, la primera hora des del Ras és la més emprenyadora perquè és un tram estrany. Tant aviat tens un xip i xap barrejat amb regals de les vaques com trams on només de caminar ja aixeques la pols terrenca. Sort que, de seguida, t’acostes altre cop al riu i el camí transcorre ombrívol i fresc. Potser llevat d’aquest tros, on el meu comentari no fa justícia a l’excursió, tota la resta del camí és espectacular. Tant la pujada fins a l’esquena d’asse com tota la davallada fins a Toès.
Bé. Continuem -dic- a prop del riu fins a trobar la primera passera: una escala metàl.lica que t’enfila al penya-segat per fer-te avançar sobre unes planxes que et permeten avançar uns 30 metres per sobre del llit del riu i, a partir d’aquí, vas combinant passos com aquest, camí a prop de l’aigua, i ponts penjats amb cables als que, t’acabes acostumant. No cal dir que la canalla hi gaudeix de valent i els grans també.
Sempre hi ha a qui li costa una mica però com que o passes o tornes amunt (mal assumpte) tothom va seguint bé. Al cap de 40 minuts hem trobat la pressa d’aigua del canal i ens hi hem aturat a dinar quan eren gairebé la una. Podríem dir que feia unes set hores que havíem sortit de l’aparcament de Vallter i unes 5 i mitja efectives de caminar. Dinar d’aquells de germanor, compartint de tot, amb cafè i conyac (amb en Toni obvio la marca) i vinga anem-hi. Avui no érem masses, 27. Molts aborígens (manera simpàtica d’anomenar als membres del tribunal que reparteix adjectius als que no som de la Vall) i ja se sap que aquests van preparats per “la vida moderna” i no els manca de res. Competició de qui porta la bota més assaonada, el conyac més passador, el cafè més calent, la carmanyola més ben servida i tot el que us pugueu imaginar. Que no s’estan de res ja us ho dic jo !
Per la meva banda, sempre contraataco preparant els àpats a la manera tradicional de pagès. Obrint el pa allà mateix, fregant el tomàquet (de penjar) in-situ, la meva ampolleta d’oli ben graduat, una mica de sal, i assortit de productes de la Vall (formatges, llonganissa, llonganisseta blanca i negra, etc), acabant amb una mica de fruita.

Havent dinat hem fet el darrer tram que ens hem menjat en menys d’una hora. També és espectacular perquè el camí transcorre durant un bon tros per un tall fet a pic i pala a la pedra de la gorja a una alçada de vertigen i que, si no fos pel cable al que et pots agafar, seria impracticable. Total que abans de les tres ja hem arribat a Toès, just per veure el tren groc, on el plaer ritual de cada any és descalçar-se i deixar els peus en remull en les aigües gelades mentre la canalla juga a obrir i tancar la petita comporta.
Bé, també hi ha un segon i un tercer ritual. El segon, la cervesa al xiringuito de l’aparcament i el tercer, el discutir si l’autocar ha de tornar per baix (Puigcerdà) o per dalt (Collada). Aquest any ha guanyat el “per dalt” i, sortint a dos quarts de cinc, a les set érem altre cop a Camprodon. Jo diria que hauria de guanyar sempre aquesta via !!
Espero que sigui la penúltima excursió de l’estiu. Ara esperem poder fer el Canigó. Eh ! mic suri !

Quin País !

Torreneules i embardissats sota la lluna.

Per fi he pogut pujar al Torreneules. Aquest cim no l’havia fet mai, potser, perquè no és de pas. Hi has d’anar expressament.
Hem començat a caminar a quarts de vuit des de la pista que surt de Tregurà, deixant el cotxe al lloc habitual sota el Castell dels Moros. Ens hem enfilat cap al Coll de Tres Pics passant per la Font Lletera i fent un camí fresquet i que es presumia ventat. Quan hem estat dalt del coll el vent ja era fort i ens hem afanyat a tirar avall cap al Refugi de Coma de Vaca (o Manelic). Tot el descens l’hem fet en mig de la boira i amb alguna dificultat per trobar les marques. Sort que és un camí conegut i, com a mínim, la orientació la teníem molt clara. A un quart de deu ja érem al refugi on hem esmorzat tot xerrant amb en Xavi, que n’és el responsable des de fa 10 anys i que ens ha explicat algunes curiositats del funcionament. Important, ara hi ha cobertura Movistar, diu ell, gràcies al Puigcercós tot s’ha de dir. Això els facilita força l’existència perquè, per fer-vos una idea, abans, havien de caminar una hora per tenir algun tipus de cobertura des d’on es posaven en contacte amb algú “de baix” que els passava els encàrrecs. Això vol dir una comunicació d’una vegada al dia. El material necessari, juntament amb els queviures els pugen amb helicòpter (30 euros minut). Nosaltres hi anem gairebé cada any i sempre hem l’hem trobat net i amb un Xavi i companys extremadament atents i amables. Sempre disposats a donar-te un cop de ma en el que sigui.
Havent esmorzat hem pres el camí que resegueix el torrent de la Coma de Vaca fins a la Font de la Jaça de Dalt des d’on ens hem enfilat cap el Coll de Torreneules (2563m). Us deixo una foto d'una marmota (mida extra) que hem trobat pel camí. Tant aviat hem intuït el coll com el vent bufava amb una força molt considerable (es veu per l'efecte tripus tricorni del barret). Del coll al Pic de Torreneules (2711m) –oratori de Sant Eudald- no m’atreviria a dir la paraula patir però sí que ha estat una pujada molt incòmoda. El vent, ens ha fet lligar els barrets, havia d’agafar forts els bastons perquè m’impedia apuntar-los on jo volia i, potser el més fotut, entre la meva envergadura i amb la motxilla a l’esquena, feia una bona vela i en segons quin punt, em feia trontollar una mica.
Un cop dalt, l’únic problema era la incomoditat del vent i la boira que ens continuava acompanyant (ara per sota nostre) i que ens impedia la visibilitat clara. Tot i això, m’ha impressionat el balcó de 360 graus que és. Des d’allà es divisen pràcticament totes les muntanyes de la zona.
Ens hi hem quedat molt poc i hem tornat avall fins retornar al coll, des d’on hem agafat direcció Núria per l’Alberg del Pic de l’Àliga, passant per la Font negra. Pel camí, m’ha enxampat en Salicrú que, sempre atent al bloc, m’ha fet entrar en directe a Mataró ràdio.
A dos quarts de dues en punt arribàvem just a agafar el cremallera que ens havia de portar a Ribes. Com que avui en Quim Bruna s’havia entestat en anar a dinar als Caçadors (nosaltres ens deixem portar) ja hi ha trucat perquè ens apuntessin a la llista. Aquest restaurant no agafa reserves i has d’anar fent cua. Sempre ho han fet així. Això només te el problema que si vens de lluny has d’estar disposat a anar-hi molt aviat o a esperar-te, si cal fins a les quatre. Ara bé, dit això, l’espera sempre val la pena perquè és un d’aquells llocs que sorprèn. Qualitat i quantitat. Ben servits, amb un personal amb anys a la casa i amb ofici. El preu és molt raonable i per tant, el dia funcionava rodó. Segurament el secret és que tota la família està al peu del canó, amb la mestressa pendent de tothom, i amb els fills atenent tots els detalls des de la carta fins a la cuina. Una vegada més, l’esforç i el sacrifici porten als resultats reconeguts. Potser hem començat a dinar a tres quarts de tres i, després dels postres (us els recomano), i de fer el cafè, ens han ofert amablement pujar a la Sala de la lluna a prendre un digestiu. Malament !! allà sí que ens hem embardissat perquè, entre el cansament, l’àpat, les butaques, la musica de fons, la vista, el disseny de la sala, els digestius i les ganes de xerrar, hem quedat ben embardissats durant una hora.
Total, del Torreneules als Caçadors gairebé tocant la lluna.
Mentre tornàvem a Camprodon, però, ja hem sabut l’accident de Barajas i ens ha corprès. Segur que l’avió és el mitjà més segur però quan llepes, llepes ! El meu condol i solidaritat amb tantes famílies destrossades.

Ulldeter – Núria amb el Grup de Muntanya Vall de Camprodon

Avui a dos quarts de set ja érem a l’estació d’autobusos de Camprodon per fer la més clàssica de l’estiu. Un autobús ple més varis cotxes amb gent que no hi cabia hem marxat fins a la corba del xalet, tocant a l’estació de Vallter. Des d’allà hem començat a caminar, una setantena de persones, encarant el xalet d’Ulldeter, Coll de la Marrana, fonts del Fresser, i parada a la barraca de Tirapits on hem reagrupat la colla per esmorzar. Ens ha fet fresqueta i una mica de vent que, alhora, també ens ha evitat la pluja. Com que estava tapat el camí s’ha fet molt bé. Hem vist marmotes i isards. D’aquests últims un gran ramat era sobre la barraca de tirapits, en direcció el Portell i coma de l’Infern. Hem esmorzat amb calma però sense entretenir-nos i tot seguit hem continuat, sempre seguint el GR11 cap al Coll de Tirapits, Coll de la Vaca i Coll de Carançà fins a fer un altra aturada de minuts al Coll de Noucreus. Des d’allà, aquesta vegada hem fet el Pic de Noucreus i hem continuat fins al Coll de Noufonts (passant pel costat de la barraca del mateix nom) per, des d’allà, davallar tota la coma de Noufonts fins a Núria, on hem dinat a la zona de picnic del mateix bar.
Després, hem visitat l’espai de natura i el museu. Molt interessants.
A les 15,10h hem agafat el cremallera fins a Ribes Vila i, des d’allà, l’autocar ens ha recollit per tornar a Camprodon.

S'ha de dir, però, que hem començat a caminar a quarts de vuit i a quarts d'una ja érem a Núria.
Una vegada més, un gran dia de muntanya amb molta gent nova.
Ara, per els que us agradi i esteu una mica preparats, us heu d’apuntar a can Vivac o can Nabes per l’excursió de Toès. Us la recomano molt ja que és difícil d’organitzar logísticament si no és amb una ocasió així. Un autocar s’omple de seguit i el Club no es pot responsabilitzar de més gent. Alguna vegada es van fer dos autocars i es fa impossible assegurar tant gent junta. Sap greu pels que es queden sense plaça però no s’hi pot fer més, des del punt de vista de voluntarisme que l’assumpte porta implícit.
Sortides club estiu 2008.
El nostre Club muntanya Vall de Camprodon.

Trucaré als representants dels partits polítics de Mataró

SR. ZAPATERO, NO ENS ENTABANI MÉS !!! (2)

Després de la primera part, i veient el que va succeint, veig que vostè ja s’ha adonat de que se li ha acabat el recurs de l’entabanament. Ja era hora ! Ara ja veig que s’ha cregut de veritat que som ximples i que l’hem votat (jo no) per simpàtic o per estadista o per ves a saber què.
Doncs l’hem votat (jo no) perquè ens semblava que vostè ens tractaria més justament que altres, que si ens havia dit alguna mentida piadosa havia estat pel nostre bé, que en el fons, vostè volia resoldre el “problema catalán”.
Si fos ben pensat, podria pensar que tot aquest teatre de l’enfrontament dialèctic és només preparatori de l’opinió pública: des d’arreu de l’estat es veuria un Zapatero dur amb Catalunya (això sempre va bé), des d’aquí es veuria un PSC ferm (encara va més bé per avançar unes eleccions i afeblir socis) i com més amunt ens enfilem a la figuera més senzill seria vendre qualsevol acord. Ara bé, tot això només són suposicions i amb un anàlisi molt simple. Què dius Mora ! Doncs cada dia em penso més que ens trobem davant d’aquesta situació. Per què? Doncs perquè convé que les coses arribin a dalt de tot perquè aquesta vegada no serà fàcil que la societat catalana s’empassi un “peix al cove”. No serà fàcil perquè hem purgat molt un nou estatut que, tot i que no és el del 30 de setembre, per l’enrenou que aixeca ja es veu que és molt més del que tenim ara. No serà fàcil perquè ara són públiques les balances fiscals i continuar erra que erra és més difícil. No serà fàcil perquè ara són el 100% de les forces polítiques catalanes qui està d’acord en exigir el que és nostre. I no serà fàcil, sobretot, perquè ara no es podrà encolomar el mort d’un hipotètic fracàs a ningú de casa nostra, tot buscant un, també, hipotètic rèdit electoral.
Aquesta vegada, Sr. Zapatero, ens haurà entabanat (a mi no) per última vegada. Ho se’n surt sí o sí, o no li quedarà més remei que anar a les eleccions que el Sr. Bono demana. Unes on quedi molt clar qui vol continuar treballant per vostè pagant-li impostos, i qui prefereix administrar la seva pròpia cartera. Jo, Sr. Zapatero, sóc dels segons i cada vegada hi haurà més gent que se’n adonarà. No creu?
Mentre estant, trucaré als representants dels partits polítics de Mataró per anar fent el que la responsabilitat ens demana i que no és altre cosa que enfortir la nostra unitat. Em balla pel cap mirar de fer un acte unitari a Mataró i, potser, l’onze de setembre en seria la oportunitat. Hauria de ser una cosa senzilla, tant senzilla com potser fer la ofrena conjunta i llegir un manifest en defensa de l’Estatut. Tan senzilla com qualsevol cosa que pugui visualitzar que els polítics estem a l’alçada de les circumstàncies.

Nocturna a Sant Antoni

Des d’ahir sí que sóc de vacances “comme il faut”.
A les vuit del vespre ens vam concentrar, una bona colla –una setantena-, a l’estació d’autobusos. Suposo que el fet de que Sant Antoni sigui tant conegut i proper va fer animar a molta gent. El Club hi posa la “seguretat” de la sortida, juntament amb el cafè, la coca i les galetes però la resta és la il.lusió de la gent. Sobretot la dels més petits que, tot i ser ben clar, ja portaven el frontal al cap com qui demanés la posta de sol immediata.
Sempre preveiem temps suficient per fer la pujada amb claror de dia i que es vagi fent fosc mentre sopem. Potser aquest any és la més senzilla ja que altres anys s’ha fet el Costabona o el Comanegra però també te el seu encant perquè vas deixant el poble enrere i t’enfiles de seguit.
Aquestes sortides familiars són de retrobament amb gent de cada any i, fins i tot, amb algú que només coneixes d’altres àmbits, potser barcelonins amb qui només et coneixes amb la corbata posada i amb qui, trobar-te aquí a dalt, et resulta ben agradable.
Com a mínim, Sant Antoni no presenta cap perill i no hem de patir per la canalla que no para de córrer amunt i avall amb el frontal al cap. És una d’aquelles activitats tant senzilles que desperten una rara excitació.
Sense mirar ni un moment el rellotge ni patir pel temps (tot i que estava una mica tapat), havent sopat vam agafar el camí de tornada, aquest cop seguint la pista per evitar caigudes tot i que, només avançar el primer metre i sense conseqüències, ja hi va haver qui va rodar per terra ...