11 de setembre de 2010
Molt bon dia a tothom!
Un any més ! Un any més, amb il·lusió i empenta, encarem la commemoració d’aquest 11 de setembre, la nostra diada nacional.
Catalunya -i tots els aquí presents ho sabeu- necessita encara molta pedagogia interna. Catalunya –dic- té un recorregut històric que ens ha portat a que un dia com avui, un 11 de setembre, recordem uns fets del 1714 que significaren per nosaltres la pèrdua de la nostra llibertat nacional.
Uns fets que arrenquen de més enrere i neixen de la voluntat assimilista d’uns polítics castellans que, per tal de perpetuar-se i conquerir més poder, idearen un full de ruta que és necessari que tots coneguem. Se’ns demana massa cops que no mirem el passat. Molt bé ! Una nació ha de mirar endavant, modernitzar-se, progressar, però sobretot procurar la prosperitat i el benestar de la gent que la compon i després hi tornaré. Hi tornaré perquè és necessari que els mataronins i mataronines i tots els catalans coneguem d’on venen els nostres mals.
Us llegiré un petit fragment del Memorial que, el 1625 Gaspar de Guzmán y Pimentel (Conde Duque de Olivares) va fer arribar al Felip IV de Castella: “La vostra majestat ha de considerar que l'afer més important de
I deixo aquí la historia per a recuperar la contemporaneïtat, però us aconsello que no oblideu mai aquests orígens de la diada perquè és la única manera amb que s’entén i es compren el delit dels catalans i catalanes per decidir lliurement el nostre futur. Un horitzó que només de forma pacífica i majoritària assolirem si així ho decidim.
Torno a repetir, una vegada més, que un poble que ha tingut Constitucions (la primera la de les Corts de Barcelona el 1283, ara fa 727 anys i la darrera el 1702, ara en fa 308) pot acceptar Estatuts transitoris però, anhela la plena llibertat.
I en aquest procés estem. No ens deixarem enredar per qui pretengui explicar-nos que la subordinació nacional catalana és el camí més còmode perquè ja es veu com acaba.
Ja aquest segle, hem tingut tres Estatuts: el de Núria del 31 , el de Sau del 79, i el tercer, el referendat a les urnes el 18 de juny de 2006 pel poble de Catalunya; ribotejat per diferents pactes a les Corts Espanyoles, respecte del que va sortir el 30-09-2005 del Parlament, i degut sobretot a la manca d’unitat catalana en
I és aquí, en la retallada de l’Estatut on hi hem de saber veure la gran diferència que hi ha entre els partits de sobirania catalana i els que, legítimament, han triat la via de la subordinació nacional. El comportament d’uns i altres ha estat i és molt diferent. Cal saber-ho llegir. És aquest eix, el de la subordinació, en el que els que vivim a Catalunya hem de fixar-nos per reconeixer-hi diferents formes i maneres però iguals objectius. Si bé alguns presenten recursos directament, altres prometen i no compleixen o ni tant sols són capaços de defensar el que ells mateixos han pactat. Si reviseu la sentència del TC hi trobareu moltes similituds argumentals, gairebé mimètiques, a les esmenes que va presentar a l’Estatut i a les conclusions doctrinals que ha defensat directament o per mitjà de l’advocat de l’Estat. Per tant, amb formes més o menys evidents la visió i el tracte cap a Catalunya no en fa diferenciar els resultats que pretenen uns i altres.
Per tant, i que ningú em vingui amb solemnitats de que aquest 11 de setembre està marcat per unes eleccions properes perquè va ser el mateix cas el 2003 (les del 16 de novembre) i el 2006 (les de l’u de novembre) i per tant, és un 11 de setembre marcat si voleu, exclusivament pel fet del desemmascarament sense complexes de la voluntat assimilista, involucionista, i d’incomprensió cap a la gent que viu i treballa a Catalunya. Som polítics i fem política, però som polítics al servei d’aquest poble que necessitava el pacte de l’Estatut per superar el tracte injust que hem rebut històricament i que se’ns fa ja insuportable.
Vivim moments de greu crisi econòmica. Al nostre País hi ha moltes persones que pateixen, perquè necessiten protecció social, perquè no tenen feina , perquè no veuen clar el futur dels seus fills i filles i, en canvi, hem de veure com es continua mantenint l’espoli fiscal i se’ns continua retallant la capacitat de decidir el nostre futur per nosaltres mateixos.
Convergència i Unió som una força política centrada i central a Catalunya, amb l’únic objectiu de que tothom, que per naixença o voluntat arreli en aquesta terra, pugui tenir les oportunitats que mereix, també en funció del seu esforç, i decidint en cada moment les seves prioritats. No estem contents de la situació que vivim i ens rebel·lem contra aquest gairebé 20% d’atur o contra la magnitud del nostre fracàs escolar, però, necessitem les eines per solucionar-ho.
No vull passar per alt, tampoc, la desafecció que sobre la política exerceix aquest context i és aquí on els polítics hi tenim la màxima responsabilitat. Us asseguro que el meu compromís personal, i el del grup que jo presideixo, és de lideratge per la via de l’exemple. Catalunya només se’n sortirà si fem l’esforç de sortir del “que hay de lo mío?” per “anar tots a la una”
Molt bona diada a tothom!
Visca Catalunya lliure !!!!
President de la Federació de Convergència i Unió, de Mataró.
