He escoltat els discursos del President de la JNC, de la UdJ, d'en Castellà d'UDC i el de'n Felip Puig.
Espero anar-los pescant tots i penjar-los. De moment, us deixo el que ha fet en Felip:
296 anys d’història ens contemplen. Un any més, ens apleguem aquí, gent diversa, d’idees i sensibilitats diferents, patriotes tots, per a renovar el nostre compromís personal i col·lectiu, per a donar un nou exemple d’afirmació: SOM UNA NACIÓ.
Avui, un any més, complim amb el nostre deure: retre homenatge a la memòria dels nostres herois i a la dignitat del seu sacrifici. Potser algú, sentint alguns dels nostres crits, ens tornarà a titllar de radicals, d’arrauxats, d’excitats nacionalistes. Però no, que ningú s’enganyi, no els hi donem la raó: esforcem-nos a ser interpretats, des de la moderació i educació de les nostres formes, per la radicalitat de les nostres conviccions, per la profunditat de la nostra passió, per la nostra qualitat democràtica, per la nostra indestructible voluntat de ser.
Aquest era el missatge del President Pujol ara fa 5 anys: la radicalitat transcendent, la d’aquells que fa quasi 300 anys van donar la seva vida per defensar el país, la dels que ara fa 75 anys ho van perdre tot enmig (i al mig) d’una guerra que ens va tornar a desfer, la radicalitat dels que, d’un compromís vigent, ara en democràcia i en pau, n’estan fent, i en faran, una opció de vida.
1714....1939....2010...avui, aquí, sota aquestes moreres, s’enllaça i ens sobreposa la història, el present i el futur: el passat d’aquells herois i màrtirs que homenatgem arreu del país, protagonistes singulars (Casanova, Moragues, Villarroel, Desplà, Sans Miquel, de Dalmau, Carrasclet...) però també persones anònimes i plurals (pagesos, menestrals, militars, autònoms, professionals, treballadors, empresaris, mestresses de casa, homes i dones) que han sofert privacions, persecució, mort presó, exili, calumnia, ruïna...
Quant d’orgull hauríem, avui, de sentir i manifestar amb el record de tanta i tanta gent, més de 10 generacions que, com quasi cap altre poble en el mon, han resistit, han perviscut, han perseverat, han viscut i mort per salvar-nos el mot de cada cosa, i ens han traslladat el seu llegat: aquesta nostra ferma i permanent voluntat de ser. SOM UNA NACIÓ.
I quina magnífica oportunitat ens dona, aquest 2010, per commemorar i recordar a 4 il·lustres intel·lectuals i pensadors que ens ajuden, avui encara, a conèixer millor la nostra història i el perquè de la nostra trajectòria col.lectiva: Joan Maragall (150 anys, Oda a Espanya), Salvador Espriu (25 anys mort, Pell de Brau), Vicens Vives (100 anys, Notícia de Catalunya) i Màrius Torres (100 anys, cartes i poemes). Tots ells, i molts més, ens alliçonen sobre el passat i present del nostre país. Sobre com podem construir una Catalunya fonamentada en els valors que ens distingeixen com a poble: voluntat de ser, perseverança, seny i rauxa, pactisme, justícia social i solidaritat, treball, honor, convivència i integració...
Aniversaris que coincideixen en un any que, sense dubte, ens marca un abans i un després, l’inici d’un nou cicle històric, i potser definitiu, per al nostre futur. Aquest 11 de setembre no quedarà en l’oblit de la història del nostre país.
En el darrer any s’han anat succeint un reguitzell de fets, indicatius que el país es mou: a) 13 de setembre primera consulta sobiranista a Arenys de Munt, punt de partida de diverses onades de consultes que han comptat amb una participació que ha superat les 600.000 persones; b) Sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut; c) Manifestació en contra de la retallada de l’Estatut i en defensa del dret a decidir de Catalunya amb una participació de més un milió i mig de persones. SOM UNA NACIÓ.
Avui ja és demà: varem trigar 264 anys a recuperar i consolidar les nostres institucions. Hem dedicat 30 anys a reconstruir el país, amb un autonomisme positiu però finalment insuficient. Hem fixat per sempre més la democràcia a casa nostra; ens hem reintegrat a Europa; hem recosit entre tots un país modern i cohesionat.
Avui ja és demà: hem intentat, aquests darrers 5 anys, renovar el nostre pacte de convivència amb Espanya. Hem definit i ajustat les nostres ambicions, hem negociat, hem pactat, hem referendat el nostre marc d’autogovern...i ens han dit que NO.
Que no se’ns reconeix com a nació.
Que no es reconeixen en la plurinacionalitat.
Que no volen avançar cap a un Estat de tall confederal.
Que no podem gestionar els nostres impostos.
Un nou Decret de Nova Planta (com el de l’any 1716, ara sota la forma de Sentència de Tribunal Constitucional) ha posat punt i final a una etapa de la nostra història. Aquest 2010 és, sens dubte, un any de canvi de cicle, de cruïlla històrica. I ens veiem abocats, per primera vegada en 3 segles, a començar a pensar en exercir el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació. Haurem de decidir si en els propers anys apostem per la independència o per la decadència. De l’apel·lació al dret de decidir (que fàcil que es diu) al convenciment del deure de decidir (que difícil que serà).
Des de Convergència apostem desacomplexadament per fer un passa decidida cap el dret a decidir, treballar junts per muscular el país, recuperar-lo moralment i econòmicament, per retrobar-lo amb la cultura de l’esforç i el gust per la feina ben feta. Un país d’èxit i referent. Apostem per un país que visqui en llibertat i decideixi col·lectivament el seu futur. Aquest és el deure que ens proposem com a generació. SOM UNA NACIÓ.
Alerta, però. Fa gairebé 25 anys, la gran manifestació de l’Onze de Setembre de Sant Boi ens va llegar una frase que encara ressona: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Era un bon missatge. En un moment en què ni la democràcia, ni la recuperació de les llibertats, ni les perspectives d’autogovern eren segures, corríem el risc de cedir massa, de deixar-nos arrabassar el futur… Hi havia prudències que, en comptes de contribuir a les nostres esperances, les retallaven, les feien inviables. I les varem superar, no varem trair als nostres avantpassats.
Fou una gran frase, però avui, sense abandonar-la, l’hauríem de complementar amb la inversa: que no sigui la imprudència, la temeritat, el que ens en faci, de traïdors. Que la imprudència no ens faci traïdors. Perquè també hi ha moments en la història dels pobles en què la precipitació els malmena, en què la impaciència els derrota... Sol passar quan estàs molt a prop d’aconseguir els teus objectius, quan el camí està més desbrossat que mai.
Aleshores, alguns es pensen que ja està fet, que n’hi ha prou amb esprintar, sense adonar-se –o preferint ignorar– tots aquells entrebancs que et poder fer caure i impossibilitar d’arribar a la meta anhelada.
Aquesta no és una cursa de velocitat. Aquí no guanya qui primer arriba. Aquí es guanya, aquí només es guanya si s’hi arriba i si hi arriba tot l’equip. Que la prudència no ens faci traïdors; que la imprudència, tampoc.
Com diu l’himne nacional, volem que Catalunya torni a ser rica i plena. Aquest és el nostre objectiu real, aquesta és la meta que volem creuar victoriosos.
Tenir una societat unida però subordinada no ens val. Com tampoc no ens val tenir un país formalment lliure però profundament dividit i enfrontat, amb una part significativa que se’n senti exclosa. Necessitem llibertat i cohesió interna alhora.
Tenir una economia florent sense autogovern no ens val. Com tampoc no ens val tenir tota la capacitat de decisió i un país afeblit, sense energia interna per a fer fronts als reptes del món d’avui, sense capacitat per generar la prosperitat dels seus ciutadans. Necessitem autogovern i solidesa econòmica alhora.
Per això, no hi ha cap projecte d’estat que sigui viable sense projecte de país. Catalunya necessita un estat que satisfaci les seves expectatives com a país, que li serveixi per a construir-se com a tal. Un país sense estat hagués estat viable. Ja hem demostrat que hauríem estat capaços de tenir-lo, si Espanya hagués acceptat el pacte. Un país sense estat era, fins ahir, viable. Un estat sense país, no ho és, però, de viable. Aquest és el nostre repte i propòsit, doncs: redrecem primer el país, per anar a guanyar l’estat propi.
Això ho hem de tenir ben present en els moments actuals. La sentència del Tribunal Constitucional ha estat positiva sols en un sentit: ens ha fet tocar de peus a terra. Ja sabem a què no podem aspirar en el marc d’aquesta Constitució. Ja sabem quina és l’actitud de l’Espanya democràtica –i val la pena posar l’accent que és l’Espanya democràtica– respecte de les nostres aspiracions d’autogovern i de reconeixement nacional. Per aquesta banda, ja ningú no podrà fer volar coloms sense que perdi la credibilitat.
Ara ens cal també tocar de peus a terra per l’altra banda, per la banda de la construcció de la nostra sobirania. Tampoc no hauria de tenir cap credibilitat qui no entengui que aquesta, la sobirania, només té sentit, només té viabilitat, si s’hi arriba com un sol poble, amb una ambició compartida de país per a fer-lo més ric i més ple, que són condicions perquè sigui realment lliure. Per assolir un estat propi, necessitem un país fort i cohesionat. Un país que recuperi la confiança, que recomposi la seva ànima col·lectiva, que sumi una majoria social per decidir.
Aquesta tardor començarem a decidir la direcció del camí que el país prendrà. Ens en sortirem i recordarem el passat no com un temps de decadència sinó com un temps que el país es va preparar i prendre consciència col·lectiva de la necessitat d’avançar.
Prudència, que no por.
Coratge, que no temeritat.
Determinació, que no improvisació.
Incerta Glòria ? Potser, però la certesa que les coses han de canviar ens ha de fer superar qualsevol por i ens ha de permetre tenir l’audàcia de saber trobar el camí. És l’audàcia de l’esperança la que ens farà avançar i assolir les fites que tenim. Ens en sortirem i guanyarem una Catalunya millor, un lloc millor per viure, compartir i prosperar. Una Catalunya rica i plena, sobirana i lliure.
