Fer el sostre del Principat no és fàcil i fer-lo en un dia encara menys. Aquesta vegada el tàndem muntanyenc Suri-Mora n’ha fet un gra massa. O no! Com dos nens petits hem passat una setmana que se’ns ha fet molt llarga esperant el moment de marxar. Ahir ja no podia estar-me quiet de nervis i tot i que vaig anar al gimnàs a primera hora del matí per relaxar-me, no ho vaig pas aconseguir. Conforme avançava el dia m’anava notant tots els músculs tensos, que si el genoll no se què, que si ... Els nervis infantils –fins i tot vaig dormir malament- se’m van menjar fins que vaig carregat la motxilla al cotxe. Quin patir!
L’ expedició l’hem format amb els meus dos fills (20 i 13), en Jordi, l’Aina i en Xenen.
Hem deixat el cotxe a la cadena que tanca la pista forestal que surt d’Àreu, després d’haver fet uns 19km. Són uns 35min si no trobeu trànsit perquè la pista no està massa bé. De fet s’hi puja amb cotxes normals però millor 4x4. És un petit aparcament, a 1806m d’alçada, a la zona de la Molinassa, sota el Refugi de Vallferrera i que porta també al Pla de Boet.
Per poder fer camí a primera hora vam sortir de Mataró, ahir a la tarda –divendres-, per venir a dormir a l’Hotel Vall Ferrera. Hi vam arribar a les 11 a punt de tancar la cuina. El sopar, que entra en el pla, és de tres plats i exquisit. Allà mateix vam pactar –ho tenen tot organitzat- que trobaríem l’esmorzar a la taula i que ens prepararien, també, els entrepans i la fruita.
Total que a les 7 del matí, encara fosc, ja deixàvem el cotxe i començàvem a caminar en direcció al Refugi, molt mentalitzats de que ens quedava una tirada llarga i dura.
Tot el camí està molt ben marcat i el primer objectiu és el Port de Sotllo (2893m) seguint el GR.
Conforme anàvem caminant vèiem néixer la claror del dia i començàvem a veure els primers raigs de sol a les crestes. La sensacions són indescriptibles. Del Refugi, per les Pales d’Areste que porten al Barranc de Sotllo i anar fent. Primer cap els Plans del mateix nom i després al primer estany, el de Sotllo. És de bona mida i, sense estar refets de la seva bellesa –ni de la de tot el parany- , ja hem arribat al segon: a l’Estany d’Estats. Per mida diria que són força iguals però, per l’alçada 2485m, l’indret es fa més pedregós i ja contemples clàrament la Coma d’Estats. A la part superior de l’estany hi ha una petita cabana per dues persones que sembla força nova i que no apareix, p.e. al plano de l’Alpina. Des d’allà, ja només queda arribar al fons de la Vall i enfilar-se per la tartera que s’enfila dreta com una mala cosa fins al coll a 2893 metres i des d’on ja hem tingut la sensació d’haver fet cim (deu haver estat la suada que hem fotut) . Al coll s’ha de triar si enfilar-se per la cresta i carenejar o deixar-se caure cap a la cara nord i voltar la Pica per afrontar-la per darrere. Després de dubtar-ho i analitzar el grup i la situació física i l’experiència hem decidit ser prudents –a muntanya no s’hi juga- i fer el camí clàssic. Allà és on s’ha d’estar més mentalitzat perquè després de l’esforç de fer coll, perdre alçada és desmotivador perquè tens molt clar que tot el que perds ho hauràs de recuperar en breu i així ha estat. Del coll al cim hem estat ben bé una hora i quart. En el descens s’havia de vigilar perquè hem trobat una mica de neu i tastàvem les relliscades. Fins i tot hem vorejat alguna congesta perquè, sense grampons, no ens hi hem vist amb cor. De fet, hem fet el camí més llarg fins el Coll de Riufred perquè la neu tampoc ens ha deixat fer l’altre drecera. N’hi havia poca però prou com per no deixar-te fer peu ferm. Aquí s’ha de dir que teníem una previsió meteorològica perfecte i no ves veia cap núvol per enlloc. Ni tant sols teníem vent. Un dia perfecte vaja ! L’arribada al cim no se com explicar-la. És la primera vegada que la faig i el fet de fer-ho amb els meus dos fills em donava una força especial. Potser el fet d’haver d’estar atent a qualsevol necessitat d’ells m’ha fet despreocupar absolutament de mi, aflorant-me l’emoció en aquells darrers metres. Segur que tots els que heu fet muntanya sabeu de què us parlo ...
Evidentment, amb el dia tant preciós el cim era gairebé una processó -potser exagero- i com que el cim no te espai perquè és estret i allargassat estava farcit de colles com la nostra.
Hi hem esmerçat gairebé set hores perquè ens ho hem pres amb molta calma (segons l’Alpina són 5 hores i quart). El retorn ha estat desfer, exactament, el mateix camí. L’hem fet amb sis hores perquè hem arribat al cotxe passades les vuit del vespre, fent-se fosc. Aquí sí que he de dir que hem fet una marxa molt lenta i ens ho hem agafat amb molta calma. Volia que el record que els quedés als nois fos bo i no hem forçat gens. Vaja! forçar més del que significa una marxa d’aquestes característiques ... i que s’ha de fer sempre a la velocitat de l’estol.
Al final però, hem gaudit el retorn xerrant i fent família. La profunditat d’aquests moments és molt difícil d’aconseguir a casa. Aquí dalt, ets tu i ells.
Estic segur que d’aquest dia de muntanya en quedarà el record d’un gran esforç i convençut que ja ho portarem gravat per sempre més.
Quin País!
Ep! Des del cim quin és el pic que més ens cridava vine? L’Aneto!
Notes.
1- Mataró – Àreu són tres hores i mitja de cotxe. Cal rumiar, si ho feu com nosaltres, potser fer nit també de tornada a l’hotel.
2- Si no és que esteu molt preparats o amb molta capacitat de sofrir, millor fer-ho amb dos dies dormint, p.e. a l’Estany d’estats. Molta gent ho fa així.
Demà:
... “Mataró camina per l’Alzheimer”
