Ple Municipal desembre 2009

Com cada cop que s’apropa el Ple, us penjo les Propostes de Resolució, Precs i Preguntes que hem presentat al Ple Municipal.

1. Declaració Institucional que presenten tots els grups municipals amb motiu del dia Internacional de les persones amb discapacitat física


2. Proposta de Resolució en suport a la històrica editorial publicada per la premsa catalana el dia 26 de novembre


3. Proposta de Resolució de suport a les propostes de l'estudi FERRMED


4. Pregunta sobre el "Fons documental audiovisual de Televisó de Mataró"


5. Prec sobre el centre de creació d'arts visuals i pensament contemporani de Can Xalant


6. Prec per tal de garantir una millor participació ciutadana al Ple de l'Ajuntament de Mataró


7. Prec perquè, dins el marc de la integració tarifària prevista en el Pla de Transports de Viatgers de Catalunya, es determini la homogeneïtzació i coherència dels títols socials existents


8. Prec per a la permissió d'aparcament lliure per a vehicles al solar de la Riera Figuera Major


9. Pregunta sobre l'avaluació del Pla Jove 2004-2008 i l'elaboració del Pla 2009-2012


10. Pregunta sobre els ajuts de la Llei de Dependència


11. Pregunta sobre la promoció d'habitatges públics al sector de Can Gassol


12. Pregunta referent al futur desenvolupament del "Tub Verd" al front de mar

“Travessada” del Montseny 2009, amb la colla ¾ de vuit.

Poca broma. Aquesta és la 32ª travessada que organitzen els de la Colla ¾ de vuit. Hem començat a caminar a Aiguafreda (a dos quarts de sis del matí) i hem arribat pels volts de les sis de la tarda a Riells.

Quan em va trucar en Jordi per dir-me si hi volia anar li vaig dir que m’hi apuntés i que si podia hi aniria, però no vaig ni preguntar ni parar atenció a la dificultat. Ahir al vespre em vaig decidir, definitivament, a anar-hi i vaig començar a mirar-m’ho una mica. No em vaig espantar però quasi quasi. Déu n’hi do de la distància. Sort que la Núria Calpe, l’Aina Suri i la nova amiga Berta Pérez també són tot fibra perquè si no, lo d’avui se’ns menja.

Total, a dos quarts de cinc al parc on hem agafat l’autocar fins a Aiguafreda. A partir d’allà, frontal encès i pujant cap al Pla de la Calma, deixant el Tagamanent al costat, amb alguna cosa més que fresqueta. Bona companyia i xerrant –difícil que no surti la política, sempre em busquen- hem anat triscant feliços. Se’ns ha fet de dia al Pla de la Calma, enfilant cap a Collformic, amb unes vistes espectaculars a 360 graus. Examen de cims orientals del Pirineu. En Suri encara se’n recorda (és un mestre). Ho escric perquè sé que li agradarà que ho posi al bloc però és veritat, no se pas on troba el temps però en sap un niu.

A Collformic, avituallament perfecte amb de tot i més i cap al Matagalls on no ens hi hem pogut estar massa perquè a la carena i bufava de valent. Després, fageda de conte fins a Coll Pregon i després fins a trobar la carretera a Sant Marçal i fins a Santa Fe.

S’ha de dir que hem tingut un episodi d’aquells tristos. La Marta ens ha relliscat en un mal pas (el tou de fulles no deixaven veure on poses el peu) i em sembla que s’ha trencat tíbia i peroné. És forta perquè llevat del gemec lògic del moment després m’ha sorprès l’enteresa amb la que s’ho ha pres.

Marta, des d’aquí et desitjo una ràpida recuperació i que aviat puguem tornar a fer camí.

Després de Santa Fe a Riells hem fet el camí que en diuen “fàcil” que és tot una pista fins a Riells on ja se’ns havia fet fosc poc abans d’arribar-hi.

Tot el camí ha estat d’una varietat notable i d’una natura vestida de tardor que feia enamorar. No se quans km hem fet però fàcil més de 40. Una marxa que ens ha enganxat i serà difícil que no repetim.

A la colla, apart de nosaltres que ens ho hem agafat bé (sense torbar-nos gens) hi ha hagut un equip A i un B (o alguna cosa així) que només saltar de l’autocar ja s’han avançat i han fet els Castellets i les Agudes, apart de fer un traçat diferent de Santa Fe a Riells. Ara que ja sabem on anem, l’any que ve ho farem. Eh que sí Quin País ?

Després, tots al Bell-lloc, hem fet una mica de festa final amb pica-pica i lliurament de medalles i reconeixements als que més anys fa que la fan. En aquest cas, recordo que li han donat la dels 20 anys a en David Belmonte. El més curiós però, és que tenen establert el costum de que cadascú ha de fer un poema versant sobre la travessada, avui sobre les vivències, i es veu que els porten a Òmnium perquè en dictamini els tres guanyadors de cada any. Avui doncs, a nosaltres ens ha tocat escriure i l’any que ve en lliuraran els premis dels millors.

No se pas si mai havia fet un poema (de petit potser ...) i el que he fet segur que no rimava per enlloc però és el que m’ha sortit.

Us haureu d’esperar a l’any que ve per llegir-lo perquè no me’n recordo ... però feia ...

Quin País! ... el meu petit País

Com em sap trobar el compromís ...

... etc.

Avui, també, hem decidit posar nom al sub-grupet d’aficionats excursionistes: ara som la colla Quin País!

La increïble història de l'amic Tremosa a la Moncloa, en visita d'una Delegació de 20 Diputats Europeus del Grup Liberal

Ja us ho vaig avançar dissabte i aquí en teniu la crònica.

És un tema massa seriós com per fer-hi cap tipus de broma.

Prenem-ne consciència i actuem perquè aquesta situació és insostenible. El govern Zapatero no s'aguanta per enlloc.

Us recomano que la llegiu atentament i hi reflexioneu.

Veus de Mataró, de Xavier Amat

Avui, a Robafaves, s'ha presentat el llibre Veus de Mataró, fet per en Xavier Amat. De fet, ja s'havia presentat fa mesos i, jo, ja el vaig llegir abans de l'estiu però m'ha fet gràcia anar-hi perquè l'utilitzo de consulta habitual (igual que el que va escriure en Francesc Robert -que també era allà-). Li he dit que em semblava una mena de diccionari i que si hagués publicat tot el material que ens ha dit que te, seria una enciclopèdia.

L'autor ens ha confessat que va ser arran de l'entrevista que va fer a en Manuel Mas quan es va decidir a fer-lo en format entrevistes (suposo per la atzagaiada que diu). Fins llavors, havia pensat en anar-lo lligant com una narració.

També ha estat interessant la tertúlia que s'ha produït en tenir un "públic", pràcticament, centrat en gent de les associacions i he estat d'acord en moltes coses, sobretot en la principal: les associacions continuen essent necessàries per a la cohesió de la Ciutat encara que el seu paper hagi evolucionat i ho hagi de fer més encara.

De fet, però, no he gosat intervenir més i entrar en la tertúlia -ho hagués fet amb molt de gust- perquè les han dit tant grosses tirant cap als "polítics" que m'ha semblat més prudent escoltar-los bé i gravar-me tot el que han dit per, si s'escau, en el futur no caure en el mateix estil de govern que tant s'ha criticat avui.

L'Alcalde, si vol, pot avançar les intervencions del públic als plens de Mataró

Ja fa temps que ho diem, ho hem explicat, i intentat que es faci per la via que sigui.
.

En Junta de portaveus mai aconseguim que vagi endavant aquesta modificació en aquest sentit i, en canvi, sempre se'ns proposen canvis molt més amplis i sobre els que no hi ha acord (limitació de punts, duració, etc) . Mentre estant, el govern va passant els dies i la gent que ve als plens es va sulfurant.

.

La Federació Associacions de Veïns ja se'n ha cansat -amb tota la raó- i portarà al proper ple una proposta.

.

Nosaltres els donarem tot el recolzament i hem entrat un Prec demanant a l'Alcalde que, mentre no es modifiqui el ROM, utilitzi la seva potestat d'Alcalde per avançar els punts on tinguem intervencions del públic.

.

Sembla assenyat, no? Doncs a veure què ens diu el govern o, millor dit, si els partits del consistori estem prou hàbils com per fer reflexionar a l'Alcalde en un tema tant senzill.

Quin País !!! "No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat"

Transcric, a continuació, l'editorial del diari AVUI, tot i que podria fer-ho de qualsevol dels dotze diaris que s'han posat d'acord per fer el mateix editorial.

Ha estat una alegria matinera que posa damunt la taula la gravetat de la situació. Fa temps que, molts, ho sabem. Benvinguda la UNITAT de premsa que, avui, em fa sentir orgullós. També vull dir que han hagut d'estar ells, els periodistes, els qui una vegada més ens donin una lliçó als polítics.

El 30 de setembre de 2005, la societat catalana, a través la immensa majoria del seus representants al Parlament va decidir quina era la via democràtica de consens per a abordar una nova etapa de camí conjunt amb l'Estat. Llegiu-ne l'article 1.1 on es deia "Catalunya és una nació". Si ja veieu com estem ara, sense aquest article, ja us podeu pensar que acabaríem com estem acabant ...

Però bé, finalment i després de les moltes retallades hem arribat a aquest estatut que, ara, tenim al TC per obra i gràcia d'un PP centralista que no volgut entendre mai a Catalunya però, també i alhora, un Defensor del Pueblo espanyol que també l'ha recorregut, sumant-hi un advocat de l'Estat que no se pas com es mira les coses, i cal dir-ho, tot això sota la Presidència gloriosa d'un Zapatero PSOE que no deixa d'entabanar-nos en totes i cadascuna de les seves accions. És a dir, que ja n'hi ha prou i que molt probablement, aquesta era la última oportunitat per a que les forces polítiques espanyoles (PP i PSOE principalment) assumissin plenament que construir junts vol dir acceptant-nos i, per tant, estem a punt d'arribar -si no l'hem traspassat ja- la línia de no retorn. Ambdós partits majoritaris són responsables de tants i tants tripijocs amb les legítimes aspiracions de la nació catalana que no és d'estranyar que les conclusions i demandes del Tercer Congrés Catalanista hagin estat les que han estat.

Quin País !

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Pas endavant de Caixa Laietana

Ahir es celebrava Consell a la seu central de la Laietana.

Des del meu despatx, tinc vistes directes a aquell edifici i a mitja tarda ja es començava a veure moviment de càmeres de televisió. Cap al tard, els camions de TV3 ... L'escenari estava servit.

Cap a les deu, m'arribava una nota de premsa de plana i mitja que volia no dir però que havia de dir. Que què vull dir? doncs que no diu pràcticament res però ho diu tot. Que es dona llum verda a començar el procés d'integració amb Caixa Penedès perquè hi tenim moltes semblances. És la mateixa nota per les dues entitats. Al web de Laietana encara no l'he trobat però a la del Penedès sí.

He seguit aquest tema amb un respecte profund i he de confessar que no acabo d'entendre els perquès de tanta pressió sobre aquesta entitat -ni cap a les altres-.

Guanyar en envergadura és una necessitat general del País. No només de les entitats financeres. Ara bé, s'ajudarà a tothom igual? o només a les entitats financeres .... Però aquest és un altre debat.

Si ambdues Caixes volien continuar independents, algú ens hauria d'explicar ara els motius exactes pels quals s'ha cedit a les pressions o bé explicar-nos les pressions. Potser no cal que se'n facin públics tots els detalls però ens mereixem conèixer les circumstàncies del procés perquè no plani cap ombra de dubte sobre quins objectius finals persegueix el Banc d'Espanya.

El nom de Caixa Laietana i Mataró van units i no hauríem de perdre un signe d'identitat tant important per a nosaltres (no n'anem sobrats) i, per tant, hem d'estar disposats a jugar un paper de recolzament cap a l'entitat. Tant el seu paper d'entitat financera com la seva obra social mereixen tot tipus d'esforç per ser al seu costat en moments tant difícils.

Una fusió comporta sacrificis sempre. Això no es pot amagar i La Vanguardia ja avança alguna cosa. Fora bo que també s'expliqui amb celeritat i, sobretot, als treballadors de la casa que ja fa temps donaven per feta la operació (fins i tot quan jo n'era més escèptic)

També sorprèn el silenci de l'Alcalde de Mataró en aquesta operació. No vull dir el silenci públic sinó l'habitual. El silenci al que ens té acostumats cap a la resta de partits del consistori. I de vegades hi ha silencis que passen desapercebuts però n'hi ha d'altres que senzillament són, com en aquest cas, no respostes a preguntes directes.

Naveguem en català. Recordem-nos de canviar les opcions de l’ordinador

Els amics de la Ciutat de Mataró m’han fet arribar un correu d’aquells que corren de tant en tant per la xarxa, recordant la necessitat de tenir els navegadors d’internet configurats amb el català per tal d’assegurar-nos que els buscadors, com Google per exemple, tinguin en compte la nostra llengua.

Fa poc he actualitzat l’equip a Windows 7 de 64 bits i no havia recordat el fer-ho.

Per tant, m’hi he posat i en un parell de minuts ho he tingut enllestit. I dic un parell perquè utilitzo habitualment tres navegadors. És a dir, que si utilitzes un navegador ho faràs en mig minut.

No us refieu si esteu visualitzant el navegador en català. Reviseu les vostres opcions i recordeu-ho sempre que feu canvis al sistema operatiu. No us passi com a mi que ja se m’havia passat.

Ah! I no hi ha cap problema perquè tingueu varis idiomes seleccionats. Només es tracta que el català hi sigui, i sigui a la primera posició (és molt senzill).

Feu-ho ja!!!

MICROSOFT EXPLORER

Opciones, General, Idiomas.

Cal afegir el català i, tot seguit, pujar-lo cap a la primera posició.

FIREFOX (jo tinc la 3.5)

Opciones, Contenido, Idioma, Seleccionar ...

Cal afegir el català i, tot seguit, pujar-lo cap a la primera posició.

GOOGLE CHROME

Opciones, Avanzadas, Cambiar la configuración fuente de idiomas.

Cal afegir el català i, tot seguit, pujar-lo cap a la primera posició.

També he canviat al català la opció de corrector i la de la interfície.

Si teniu més dubtes, remenant, he trobat aquest web on hi ha molta més info.

Lliurament de conclusions i demandes del Tercer Congrés Catalanista 2008-2009, al Parlament de Catalunya

Acte sencer, en vídeo.

Aquest matí m’ha trucat en Xavier Bada per convidar-me al Parlament. Li ho he agraït molt, i també a en Pim Montserrat que hi ha pensat. Ho dic perquè ha estat un acte molt emotiu.

Del Congrés me’n havien parlat però no es pot donar cap a tot i no ho havia seguit gaire. Els objectius d’aquest Tercer Congrés Catalanista, hereu dels celebrats el 1880 i el 1883 impulsats per Valentí Almirall, no eren sinó sacsejar el catalanisme i visualitzar-ne el moment actual, visió, present i futur. L’Assumpta Fargas, Presidenta d’aquest 3er Congrés, ho explica molt bé en aquesta entrevista publicada al diari Avui.

Amb la Presència de Jordi Pujol –Maragall no ha pogut ser-hi- i l’ex-president del Parlament Sr. Rigol, l'acte ha tingut solemnitat des de l'inici. Els discursos han estat memorables . Emocionants i realistes, no han defugit la realitat ni la feinada tenim davant. L’Espar Ticó ha obert l’acte amb una intervenció que m’atreviria a qualificar molt intel·ligent; tendre i parlant a l’orella dels que omplíem l’auditori del Parlament.

Després, les conclusions dels quatre àmbits: Cultura i llengua, Societat i Valors, Economia i Innovació i el de Política, a càrrec de Jaume Sobrequés, Jordi Sales, Jordi Cuixart i Patricia Gabancho. He anat prenent notes però no se pas què destacar. Totes les intervencions destil·laven la sensació de que ja ho hem provat tot i que l’status polític actual no ens convé perquè ens ofega i empobreix. Espar ens parlava d’aconseguir el 51%, sense proclames, treballant-hi! En el seu àmbit, Sobrequés deia que no s’hi pot treballar plenament sense un Estat propi però que tenim actualment eines per treballar en aquest sentit però que vivim en una somnolència nacional preocupant. Jordi Salas deia que el catalanisme és civilitzador, harmonitzador social i superador de conflictes. En definitiva, una tasca noble. Jordi Cuixart ha destacat l’asfixia financera que ens tenalla econòmicament en impedir-nos desenvolupar les nostres potencialitats. I la Patricia? Sota el preàmbul “Som una nació, volem un Estat propi” ja queda tot dit. Seguia, dient que aquesta Nació no hi cap a l’estat espanyol perquè aquest Estat no està preparat per acollir altres nacions en el seu sí. Ha estat molt directa i explícita en dirigir-se directament als polítics presents, encapçalats pel President del Parlament, i etzibar-los/nos frases com aquesta: “la sentencia caurà (referint-se al TC per l’Estatut) i us posarà en la disjuntiva de servir a l’Estat o a Catalunya” i feia referències explicant que les solucions violentes a causes pacífiques no son possibles avui i ha acabat fent tres peticions oficials al Parlament de Catalunya per mitjà del President Benach:

1a/ que treballin per la internacionalització intel·ligent del conflicte català, en el context mundial.

2a/ Joc net. El debat del sobiranisme, la identitat, i la relació entre polítics i societat. La relació amb l’Estat no avançarà i ens deixarà estancats en un punt que només ens generarà frustració: finançament injust, crisi que posa en evidència les mancances del País en infraestructures, etc. Us demanem que afavoriu el debat sobiranista.

3a/ Poseu fil a l’agulla de la regeneració política.

... i ha acabat amb una sentencia “algun dia els vostres fills i nets us preguntaran que vau fer davant aquesta disjuntiva. Espero que la resposta us honori.”

Després de la Patrícia, l’Assumpta Fargas ha fet lliurament de les conclusions al President Benach a qui li he sentit un bon discurs, situat en l’eix nacional que toca.

M’ha semblat sentir que l’Espar i Ticó ha comentat que mirarien d’editar les conclusions per Sant Jordi (si hi ha pressupost) però espero que les penjaran al web o miraré d’escanejar-les i penjar-les jo mateix.

Un acte, en resum, d’afirmació catalanista, realista i que ens deixa sobre la taula un full de ruta clar perquè les conclusions diuen que només hi ha una solució.

Absències d'avui? la feina que ens queda per fer.

Un detall, en l'àmbit d'economia i innovació hi ha treballat en Miquel Rubirola i llegint-ne les conclusions us puc ben dir que es nota.

Crònica del Consell Nacional de CDC, novembre 2009 a Bellaterra.

El moment que vivim no permet estar cofoi i s’ha notat, avui. La sensació dels Consellers i de la Direcció Nacional és de plena consciència de la dificultat del moment. Sobretot la crisi econòmica que pressiona totes les costures del sistema i amenaça en trencar-les però, també, la constatació de que tot el tema Pretòria contribueix encara més a allunyar la societat de la política i dels polítics.

Ara bé, dit això, repeteixo que em sento orgullós de ser d’aquest Partit. M’identifico molt amb les intervencions, començant per la de l’Artur a qui veig cada dia més fet i més posat en el paper que li demanem. Cap concessió a les enquestes i només una idea fixa: apropar-nos a la gent i escoltar.

Avui, fins i tot en Madí m’ha convençut. Feina feina i feina. Sense invents.

En Felip, com sempre, contundent i murri. Mireu quina mirada a la foto que li he pescat.

En Tremosa ja se sent còmode en el paper al Consell i tot i l’hora avançada en que ens ha pogut parlar, ens ha fet riure a tots amb la comicitat amb la que ens ha explicat la seva visita a la Moncloa amb una Delegació Europea. M’ha promès una entrada brillant al seu bloc. Diu que en dirà: “crònica còmica de una visita a la Moncloa”. El més fotut però és que ens ho podem prendre així però fa pena saber com queden d’estorats els europeus quan veuen “el nivell” dels ministres espanyols i les seves respostes davant la greu situació econòmica que vivim.

Ei! I apunteu aquest nom: Marc Guerrero. Quin currículum el d’aquest noi que en el Congrés del ELDR celebrat a Barcelona aquesta setmana ha aconseguit una Vice-Presidència per davant de polítics de primera línia Europea. Una jove promesa convergent!

Dia de l'agent comercial a Mataró i Maresme

Aquesta tarda he assistit al Dia de l'agent comercial a Mataró i Maresme. Potser perquè vendre és la primera derivada de la meva feina professional (i potser també de la cara política) m'ha agradat tot el que allà s'ha dit.

Bé, potser menys la part del discurs de cloenda on algú ha volgut espolsar-se no se què i clavar a la classe empresarial una etiqueta que no tocava.

En tot cas, prefereixo pensar que deu haver estat més una anècdota producte del cansament que no pas una acció intencionada. Val a dir que no ha tacat pas un acte molt reeixit organitzat amb solemnitat i molta cura. Que per molts anys perquè l'economia, sense l'Agent comercial, tampoc funcionaria.

Nit amb visió 2009

Bon ambient i tot cares conegudes. Estona agradable per compartir amb els i las de sempre.

Ha valgut la pena tornar abans per ser-hi.

Felicitar als guanyadors.