Pim, divendres em vaig perdre l’Escolania de Montserrat per ser al teu costat en el dia en que els Amics de Mataró et van fet soci d’honor.
Fa 20 anys que ens coneixem amb l’excusa de la política.
Des dels primers executius locals de CDC en els que jo vaig participar ha passat molt de temps. Suficient per conèixer les persones i saber quin fons tenen. Tu ets de les que deixen empremta i, per això, et vaig voler acompanyar.
Se que no estàs acostumat a aquestes coses però se’t veia feliç, al costat de la Teresa.
En Joan Ribas va glosar-te i, mentre l’escoltava, em va semblar passar una part de la meva vida per davant.
Tossut com ets, donat als altres, incansable, tenaç, persistent ... no acabaria els adjectius per qualificar-te. Em vas deixar parat amb l’exemple del llençol i que em va fer pensar molt a mi mateix. Aquest dubte, també el tinc jo.
Després, vaig quedar molt content, també, amb la germanor de tot el sopar. Dic germanor però potser era amor pels altres. Un sentir-se bé que feia que la gent es comportés com si estes talment envoltat de família i absolutament desinhibits. En Comeron refilant com un tenor cançons com "O sole mio" em va semblar el nen entremaliat que un cop es fa gran (en majúscules) ja no te vergonya de res i s’expressa amb el cor a la ma. Les seves paraules fotetes ens van fer riure una estona. I en Bonamusa? A qui vaig conèixer quan me’l va presentar en Jordi un dia de fa molts anys quan ens vam creuar quan ell baixava del Bastiments per l’esquena d’ase i nosaltres anàvem al llac de Bassibers ... en Bonamusa, dic, acompanyant al’acordió. La glosa, també del Pare Camprubí, i el cantar cançons tant dispars com “la vie en rose”, “la bella lola”, “muntanyes del Canigó”, etc.
En fi, un sopar molt agradable, ple de sorpreses i tant distret que es fa ver tardíssim sense adonar-nos-en.
