Els que hem anat a escoltar-lo hem sortit satisfets.
Abans de començar, ja ha avisat que n’era un gran defensor –de la Constitució- i ho ha fet amb la seva vehemència habitual. La seva oratòria és reconeguda per tothom i li ha estat fàcil posar-se a la gent a la butxaca.
Potser als que estem posats en política, el que ha dit, ens ha semblat un discurs conegut però també –i ell ho ha dit- hi ha un gran dèficit d’informació sobre la nostra història recent. “Ens hem explicat poc” –ha dit.
Jo em quedo amb quelcom que, també, em sembla que la gent tampoc te gaire clar. El problema no és si la Constitució permet o no el que sigui. El problema és si, aquest “el que sigui” ho volem prous. Referint-se varies vegades a Catalunya, ha vingut a dir que si realment els catalans volem una cosa, molt difícilment no cabria dins el text o molt difícilment, aquest, no permetria una interpretació per aquí o per allà per trobar-hi l’encaix. Per mi, aquest és el veritable missatge que hem de tenir clar: tindrem tot allò que les amplies majories vulguem. Un altre cosa és si utilitzem la Constitució com a element per distreure al personal sobre les nostres pròpies vergonyes. “Sabem què volem?”
Ha fet un repàs històric del moment en que es va redactar, les emocions viscudes, els 30 anys de més prosperitat de tot l’Estat, l’equiparació a Europa, etc.
“Necessitem la reforma de la Constitució per a tenir més llibertats? Sincerament crec que no.”
En definitiva, el text és interpretable i permet tot el joc. Ha afirmat que, avui, si s’obrís la reforma, molt probablement seria per anar enrere (respecte al fet català) i que, per tant, no recomanava obrir-la si no és que se sàpiga on ens portaria.
I finalment, ja fora de la conferència, a preguntes de la Marta Pedrico (Maresme Digital), ho ha deixat ben clar: “No li penso posar fàcil als del Constitucional. Per mi, l’Estatut és constitucional”