Dissabte a pagès.

Aquest matí, amb els nanos, hem anat a l’hort a esmorzar amb el pare i veure com està tot.
Encisador. Els pèsols sembrats el 14 d’octubre vindran aviat (els del novembre van més endarrerits). Els calçots al punt. Les escaroles, pastanagues i porros es van acabant. Les patates, tot just sembrades, els presseguers florint, els cirerers bords també (els d’en roca encara van endarrere) i en definitiva, la natura fa el seu curs i el pare no para.
Quan li dec al meu pare !
En dies com avui, em pregunto perquè no passo més temps amb ell ...
Gràcies pare.

Notes:
1ª de les cols ja no en parlem perquè van “volar”
2ª els pagesos del sot, estan indignats perquè pateixen robatoris contínuament, tant de gènere com de qualsevol eina. Fins i tot, al pare, se li van emportar una pila d’arcs de ferro que utilitzava per als hivernacles. Realment l’home està neguitós perquè no està tranquil, igual que tots els veïns.

Primavera per la pau a Santa Maria, pel mil·lenari

Aquest vespre he estat al Monumental a l’acte de graduació de la EUM i la EUPM i, després, corrent cap a Santa Maria a escoltar a Primavera per la Pau que, celebrant els seus 25 anys, acompanyaven el mil·lenari de la nostra Basílica.
Fantàstic concert que ha acabat amb el clàssic d’en Dylan.

En acabar se m’ha acostat la Neus Pinart, a qui no coneixia, per dir-me més o menys el que també ha postejat. No puc negar que em fa il·lusió que la gent es presenti i ens parli oberta i francament, com ho ha fet ella. Molts cops la gent es pensa que els polítics som fets d’una pasta diferent, estirats, distants, etc i prefereixen no dirigir-se a nosaltres ni per bé ni per mal. Jo ja sé que tinc pinta de seriós i és cert que, més aviat ho sóc, però com tothom, tinc les meves coses. M’apassiono fàcilment. M’agrada la música i m’emociona la que surt de l’ànima. Avui, ha estat un d’aquests dies.
Gràcies Neus. Gràcies Primavera.

Tornar als orígens

Els amics de l'EPMA em van demanar un article d'opinió que ha sortit aquesta setmana a la seva revista:

Tornar als orígens

Després d’uns anys d’eufòria econòmica general i encara que no per a tothom, ens adonem, si escoltem el nostre entorn proper, que hi ha hagut molts indiferents i, fins i tot, escèptics o permanentment sorpresos.
Entre aquests escèptics (per anomenar-los d’alguna manera) hi ha els que ho arreglen amb un “jo, ja ho deia que això no podia durar ...” però també n’hi ha d’altres, i aquests són els que m‘interessen més que, de fet, si els escoltem bé, són els que pensen que ens han fallat una mica perquè no han sabut com fer que els escoltéssim ... que ens han fallat en la obligació que tenien de transmetre valors morals durables en les relacions humanes però, també, en les grans decisions econòmiques.
Els grans ..., els vells ..., els adults madurs..., han estat arraconats sistemàticament i hem menystingut la seva saviesa i experiències. Aquest fet ha passat contínuament i continua passant, en la nostra societat. No escoltem les seves experiències i, en canvi, no parem de sentir-los dir allò de què: “ja ho vèiem a venir ...” o allò altre “.. és que no es pot viure permanentment a crèdit, ni es pot gastar tot el que es guanya, ni ens hem de deixar arrossegar per les modes, ni pel que fa el veí” etc. I aquí rau la diferència entre el sentir a dir i l’escoltar. Segur que l’edat ens fa pesats però el cabell blanc també acumula experiència i sentit comú.
No pretenc acusar a ningú sinó reflexionar sobre certs aspectes de la vida. És que als nostres pares i mares els feia cap gràcia escombrar l’acera del davant? O el seu tros d’escala? O arreglar-se el pis per casar-se els caps de setmana? O estalviar i no sortir per comprar una rentadora? O una moto per nosaltres? Segur que no, però ho feien. És que no els hagués agradat gaudir, en general, de la vida que hem fet nosaltres –els seus fills- I tant que sí! I potser per això no s’han atrevit a ser més contundents amb les seves ensenyances ... perquè volien per nosaltres tot el que no van poder tenir ells.
Tots tenim dret a progressar, però no hem d’oblidar que el progrés ens ve donat, sobretot, pel sacrifici de les generacions que ens precedeixen i, per sentit comú, estem obligats a mirar endavant i aportar als nostres fills unes bases sòlides perquè ells en gaudeixin però, també, perquè puguin traspassar-les als seus de fills.
Avui, crec que es fa necessari recuperar les lliçons dels nostres pares i avis. Rehabilitar els seus valors bàsics i dir-los que, potser sí, que potser hem estat una mica inconscients. Sí, segur! Em direu que les circumstàncies ens hi empenyien i que, si no, com ho hauríem fet? Tot el que vulgueu, però escoltant els avis potser hauríem trobat la saviesa per fer el camí de manera diferent.
Encara hi som a temps. Aprofitem les nostres arrels per extreure’n la lliçó. Busquem on van trobar ells, realment, la felicitat i veurem que no va ser en els bens materials sinó en les estones en família, en valorar les petites coses, en l’afecte i el goig de veure’ns créixer i, sobretot, en el donar més que en el rebre.
No els defraudem. Pensem en la responsabilitat que tenim sobre els que ens venen darrere i diguem-los que no ens han fallat ells, que nosaltres, amb un punt d’arrogància, no els hem sabut escoltar.

En Carles Campuzano visita Mataró

Aquest vespre hem tingut la visita programada d'en Carles Campuzano a la nostra ciutat. Primer, hem anat a una trobada amb la Junta del GIMM. Abans, he anat a Can Palauet a la Presentació de l'informe de conjuntura econòmica, d'on he hagut de sortir a mitges. Sort que ja m'havia excusat davant dels ponents perquè això de deixar les presentacions a mitges quan algú està parlant no queda massa bé.

Més tard, hem arribat a l'escola Germanes Bartomeu on ens esperaven periodistes per fer una roda de premsa, i finalment en Carles Campuzano ha ofert una conferència amb tertúlia sobre la Llei d'Estrangeria a la mateixa escola tot i que, sobretot, els hem escoltat a ells.

Tot plegat, una vesprada completa i ben aprofitada!

Matinal andalús al Monumental.

Aquest matí he anat amb en Francesc, a passar-m’ho bé al Monumental. Les entitats Casa Andalucia en Mataró, Sabor Andaluz, Círculo flamenco, Peña Al-Andalus, els Rodeños, Armonía, Divina Pastora i Hdad Ntra Sra del Rocío ens han organitzat una matinal de festa.
Ens hem divertit veient els balls i actuacions d'ells i, al final, escoltant la del Grup Senderos.
Després han acabat amb el potaje al Casal.
Hem d’escalfar motors perquè la setmana que ve celebrarem el dia institucional de Andaluicia i s’intueix la primavera, senyal inequívoca de festes andaluses. Jo, ja preparo “los chichos” pel “descorche”.
Els fandangos i altres estris indispensables (finos) ja els hi posaran ells.

Desastre total a Can Barça.

Al vespre, no em vaig poder resistir a la temptació d’anar a Can Barça amb el meu fill gran.
No comment.
Seria molt fàcil culpar l’estratègia dels “pericos”, a l’àrbitre, o l’errada d’en Víctor però la veritat és que no vaig veure al Barça i vaig tenir males vibracions des del primer minut.
No m’agradaven els crits de “a segunda ...”. Ja se que el futbol te aquestes coses però, a la vida, tot i que la rivalitat o el joc et pugui fer pensar segons què, més val callar no sigui que ens passi el que ens va passar.
Diu que a demà farà bon dia ...

Sergio Dalma

Corrent des de la sala de plens, vaig pujar al teatre per trobar-me un Monumental a rebentar. Amb la gent dreta i entregada al seu ídol.
Hi vaig arribar tard i tenia la fila sis, a dalt de tot. Tenia una vista total sobre l’escenari i veia com la gent gaudia. El meu problema va ser arribar-hi tard i “entrar” al concert quan faltava poc per acabar. Els advocats em van fer anar tard i la bronca que em a caure em va fer pensar que en necessitaria algun.
Potser és un cantant dels que en diuen ensucrat però tots som una mica romàntics i què voleu que us digui, amb l’excusa d’anar-hi d’acompanyant ... també em va agradar.

San Raimon de Penyafort i els advocats de Mataró.

Des del saló de plens, divendres, vaig assistir a l’acte de lliurament de togues i distincions que el Col.legi d’advocats de Mataró va voler fer, aquest any, de forma especial, pel seu Patró.
Amb la sala plena tant plena, cada vegada em fa més basarda veure com hi ha gent que no hi cap i, nosaltres, estem amples i ben asseguts. La distribució de la sala és dolenta (per petita) i segurament no hi ha massa solucions però em sap cada vegada més greu. En fi, no és això del que volia parlar sinó l’acte en si.
Potser ells hi estan acostumats però jo, de togues, més aviat en veig poques i em miro amb molt respecte aquesta tradició. Potser era perquè no estic acostumat a veure togues ... o potser és que el que no estic acostumat és a veure’ls a ells ni a elles amb toga? Més aviat és això ...
El que més em va agradar és la humanitat i senzillesa de tots els distingits que destil·laven dignitat i passió per la professió i, alhora, una tendresa immensa.
Els parlaments van estar molt bé, començant per un Degà reivindicatiu, i una Consellera Tura a l’alçada. En Santi Martínez, en Bartra, en Soler, l'Herrero, ... tots molt bé.
Gemma ... de tu no dic res perquè em vas deixar bocabadat i no me’n recordo del que vas dir.

Els tripijocs del PSC amb els seus socis, per la mobilitat

És normal que els polítics, tots, vulguem capitalitzar la nostra feina en un sentit o un altre i, per tant, qui més trompetes té, o més facilitat per fer-les sonar, és qui es fa més visible. En aquest cas, l’Alcalde, bufant que farà declaracions en sortint d’una reunió preparatòria del grup de mobilitat del Consell Comarcal per “apuntar-se” un “tanto” sabent que seria una deslleialtat però que, sobretot, buscava enviar un missatge clar als seus socis.
A aquestes alçades, només els molt desinformats o els que, senzillament, passen de la política (és veritat que són molts) es podran creure algunes versions que es volen fer córrer.
Fa riure veure com el PSC ha de fer tripijocs per enredar als seus socis i només se’n surti fent-los por amb la socio-vergència. Ara bé, si funciona –i funciona-, benvingut sigui.
El problema però, rau en que si ets govern, representa que hauries de tenir la capacitat de fer el que creus que és necessari i, en aquest cas, per poder-ho dir, has d’enredar al personal facilitant que els teus socis naturals puguin fer por a les seves bases amenaçant-los amb un altre tipus de govern. Tot plegat, és kafkià però si ens ho mirem bé, és més senzill del que sembla. És un problema de cadires.
El que sí saben, els del PSC, és que nosaltres estarem al mateix lloc de sempre i no ens mourem per estratègies electorals. Tant de bo tothom podés dir el mateix.

I un altre cosa ... nosaltres només demanem calendaris i planificació econòmica. Mentre no se'ns doni això, pensarem que tot és "talante"

Llegiu el post d’en Quim i aclarireu moltes coses de qui demana què i des de quan.
Ep! I jo no descobreixo res eh! També hi ha algun periodista que ho veu ...

El Corte Inglés, a Badalona. A Mataró, esperem que també.

Sembla que ECI i Badalona han jugat fort i s’han entès amb celeritat.
No és el cas de Mataró que encara està per tancar-se definitivament (compra terrenys)
Esperem que l’actuació maldestre del govern municipal amb tot l’afer Can Fàbregas no posi en perill el projecte definitivament. Amb la negativa a fer un projecte integrant la nau salvaguardant el patrimoni que ells mateixos havien catalogat, amb la tossuderia de no voler revisar el catàleg del patrimoni si la volien descatalogar. Com a mínim, revisant tots els elements catalogats sota el mateix criteri amb l’objectiu de preservar allò de que tots som iguals davant la llei, i finalment, amb la barbaritat (capgrossada és poc) d’intentar un trasllat que, per més que ens llegim i rellegim la documentació, no veiem en quina legalitat se sustenta i que el sentit comú diu que mai més serà el que era (suposant que s’arribi a tornar a muntar) ... vaja, que el procés de portar ECI a Mataró no es podia haver fet pitjor.
Esperem que hi hagi seny.

Per cert, de la visita pública i guiada no en sabem res. Només com a Conseller de PUMSA tinc una carta que em diu que "un dia" l'anirem a veure. Que coses ...

Trobada amb ERC

Ahir, amb en Soy, en Teixidor i en Penedès, vam fer un repàs important a les diferents situacions municipals però enfocant molt sobre les possibilitats, igual que amb els socialistes, d’articular d’alguna manera, el seguiment de la situació actual de les finances i projectes municipals del pressupost 2009 en previsió de les desviacions que es puguin donar per raó de a situació econòmica general.
És evident que la viabilitat dels molts projectes pendents s’ha de revisar i, per tant, prioritzar les necessitats en funció de la disponibilitat.
Cordialitat, ells govern, nosaltres no, etc etc ... veurem.
Vaja, bé. Normal.

Clar que com que llegeixo La Vanguardia començant per buscar l’opinió de l’Alvaro ...

Trobada ERC-CIU de Mataró.

Aquesta serà demà, dilluns, i ja l’explicarem.
No és històrica però sí serà la primera d’aquest mandat i s’emmarcarà en el mateix context.
De mica en mica mirarem de trobar-nos amb tota la resta de partits.

Trobada històrica CIU-PSC de Mataró.

He trigat a escriure sobre la trobada no perquè amagués res eh!!
El fet és que he anat de cap tota la setmana i no he pogut fer-ho fins aquesta meravellosa tarda de diumenge.
El primer que he de dir és que em vaig sorprendre molt quan els “viejos del lugar” em van dir que no s’havia fet mai una trobada formal de les executives i que el que estàvem fent era, per tant, històric. Bé, no te cap més transcendència i l’important és que després de tanta crispació com diuen que hi ha hagut (jo no l’he vista pas) ens haguem trobat fora de la dinàmica municipal per parlar tranquil·lament.
La trobada va tenir un to cordial i distès. Abans, havíem parlat amb el primer secretari socialista per emmarcar la trobada. Nosaltres vam demanar parlar sobre la situació econòmica actual (crisi) i sobre la necessitat de recuperar les propostes que, sobre aquest tema, havíem fet mesos abans. Val a dir que vam coincidir sobre el marc i hi s’hi van afegir els temes tractats en la darrera reunió amb l’alcalde, a més de tot el que va sorgir.
En definitiva, cap acord més que el de constatar la necessitat d’aquestes reunions i el compromís de trobar-nos per allà el juny i veure els avanços realitzats.
Sense bromes perquè el tema és molt seriós, és molt bo que el PSC hagi aparcat el discurs de la crispació per entrar al del diàleg. Esperem, i jo el primer, que hi hagi sinceritat i la voluntat real que ha mancat fins ara.

A veure les pedres sagrades

Ahir al vespre vam sopar amb en Dani i la Dolors. Dos amics a qui m’aprecio molt i conec des dels meus 16 anys. Ell treballava a can Casabella i jo vaig, diguem-ne, ocupar el seu lloc mentre el marxava a la mili. Allà ens vam fer amics i vam anar creixent en vides paral·leles, ells amb l’Helena i l’Ernest i nosaltres amb en Marc i en Joan.
Ai Dani! Aquelles tardes de futbol! Te’n recordes ...
Però vaja, el post va de Montserrat. Encara que no ho sembli.
Aquest matí hem quedat amb en Vicent per sortir en moto i, com sempre, sense ni idea d’on anar. “la libertad querido Sancho”
Al final hem anat a petar a Montserrat on, per casualitat, avui han obert la carretera (amb limitacions) després de dies de tancament per les esllavissades.
No se com ni perquè, de tant en tant hi vaig a petar. De petit, amb la religiositat familiar i les visites amb l’escola. Després, quatre o cinc anys seguits, per setmana santa, caminant des d’Arenys de Munt (en dos dies) amb una colla d’amics. Recordo aquell caminar i caminar fins arribar a veure la Mare de Déu on, fins i tot els més descreguts, feien la visita al cambril amb un fort respecte i posat cerimoniós. Més tard, sempre ha anat sortint l’ocasió per tornar-hi. Avui no hem pogut visitar a la Moreneta perquè, a l’hora que hi hem anat, no ho permetien.
Una anècdota de la que vaig prendre nota per sempre més. Amb les coses sagrades no s’hi juga, ni que sigui de broma. El dia del sorteig de la mili, amb uns amics, vam decidir anar a posar un ciri a Montserrat. La veritat és que no sé ni perquè ho vam fer ni de qui va sortir la idea. Suposo que una ximpleria més de joves que, sense malícia, tampoc ho vam rumiar gens.
El resultat: dels tres que hi vam poder anar (el quart havia tingut un accident i no va poder vanir) un a Galícia (jo), un a Canàries i l’altre a Melilla. Au! I el que no hi va anar, “excedente de cupo”. Que cadascú s’ho prengui com vulgui.
Res més. A la una a casa, dinar, i a escriure un parell d’articles, de posts pel blog, i preparar la setmana que es presenta atapeïda com totes les dels meus darrers dos anys.

Comunicar millor, pensant en la gent.

... que ha d’aprofitar els ajuts, enlloc de mirar de fer “propaganda”
És quelcom que penso que fa molt l’Administració. Em direu que ... "totes i de tots colors" però, jo, només puc intentar canviar la de Mataró. A les altres esferes no hi arribo.
El tema és que, tal i com es va fer la comunicació es va induir a una idea falsa, les empreses es van pensar que rebrien un mínim de 600 euros i, el resultat va ser molt més escàs.
N’hi ha, que amb els costos de la gestoria, encara els va costar quartos demanar els ajuts.
El govern faria bé de demanar als periodistes de l’Ajuntament, que facin la reflexió de buscar l’efecte sobre els receptors potencials enlloc de pensar en comunicar bondats del govern a dojo. Segurament, electoralment, és més rendible comunicar que ajudaràs amb 600 euros i dir així a tothom que ajudes a la contractació fixa de les empreses, perquè són pocs els que s’assabenten de l’ensarronada i molts que es pensen que, de veritat, ho fan.
Amb aquestes valoracions que fem des de CiU, no pretenem tant censurar el govern com intentar contribuir a que aquest canviï l’enfocament de la seva comunicació. Sabem que és difícil per part dels polítics que ens governen, no caure en aquestes temptacions. Més encara quan aquestes formes t’han portat a 30 anys del mateix govern però, a quin preu? El de tenir cada vegada més desafectes els nostres conciutadans.
Mala manera de governar, aquesta.
M’explico ...
És el mateix que l’intentar vendre com un èxit la retirada de l’ICO al crèdit del TCM, o el pretendre vendre com una rebaixa en el cost del TCM el rebaixar la inversió a base de canviar qualitats o deixar de fer coses. Tant difícil és explicar les coses com són o, millor si no hi ha notícia, no explicar res. Ens estalviaríem quartos, donaríem millor imatge i seríem més seriosos. No ho penseu així?

Si no fos perquè és pràctica comú a la Ciutat, pensaria que tot surt d'allà mateix, i estem en una cursa de promoció.

El Manel Cusachs més íntim.

Aquest vespre he anat a Ca l’Arenas a escoltar en Cusachs.
Hi he arribat que ja havien començat i la sala era plena per escoltar un Cusachs íntim, explicant detalls i emocions. Les vivències d’un artista compromès amb la seva pàtria. La seva catalanitat ha marcat la seva vida i la seva obra, ha vingut a dir.

He de buscar, per llegir, l'Armari blanc.

Fira de l’arbre XXXI, valor segur. El porc negre, també.

Aquesta fira és sempre un valor segur. Segurament deu ser que el verd no te edat.

Les tradicions són les tradicions i, aquesta, potser perquè no és gens postissa , aguanta molt bé. La organització, amb en Solà i Capdeferro al davant, també hi te el seu mèrit. La Ciutat deu molt a aquests voluntaris que preparen aquestes activitats. L’administració municipal ha de col·laborar-hi tant com sigui possible i aprendre’n. Segur que la professionalització pot aportar –hi valors però també ha demostrat en altres fires que, a la mínima dificultat, se’n retira. La nostra societat està canviant i voluntaris aglutinadors com l’Emili en queden pocs. L’Ajuntament, repeteixo, ha de fer-se càrrec de les coses però, si és possible, des d’una segona línia i empenyent noves generacions d’Emilis que, tot i que costen de trobar, ens hem d’obligar fins i tot a cultivar. Si ens pensem que les administracions ho poden i ho han de fer tot estem molt equivocats. Organitzar aquesta fira, costaria molt més a l'Ajuntament perquè desapareixeria el voluntarisme i entraria el professonalisme. Que què passaria? Doncs que el veritable esperit dels impulsors es perdria, segur. M'enteneu? No. Doncs esperem que no passi i que jo en sigui l'equivocat. Ò és que el model de fires a Mataró existeix?

Però tornem a la fira ... aquest any no hi cabia ni una parada més. Sembla que la crisi empeny als artesans a buscar el client i les milers de persones que passen pel Parc hi anem propensos a gastar. Ben segur que més espai s’hagués necessitat. No sempre passa el mateix però amb 31 anys hi ha hagut de tot. Gent que deixa de venir i gent nova que hi vol entrar i anys més bons que altres.

Aquest any, la ciutat convidada era Isla Cristina, que ens han rebut molt amablement quan els hem fet la visita oficial.

Deixo també la foto del bust d’en Vilamanyà al parc. Al despatx de casa, hi tinc el CD de música per a cobla que vaig comprar als familiars fa un any i mig i que, de tant en tant escolto.

... i per sopar, pa de nous i sobrassada de porc negre, de l’amiga de Felanitx que ens l’ha venuda. Ai ... recordo aquells entrepans calents que d’aquest aliment dels Deus feia al bar del mercat de la plaça, de Felanitx, quan hi anava per feina. Penseu-hi si hi aneu.

SEGWAY una mitjà de transport real, i un vehicle lúdic

A primera hora, havia quedat amb SEGWAY MARESME per fer un petit tour per Mataró. Ahir em va arribar la propaganda i hi vaig trucar. L’any passat el vaig provar, amb la Senadora Candini, però sense sortir al carrer i me’n van quedar ganes.
Hem aprofitat que era d’hora i que no hi havia gaire moviment per fer una volta. És impressionant la facilitat i lo pràctic que és. A Mataró encara no tenim prous carrils bici i, en molts casos, ens hem de desplaçar per els carrers però tampoc m’ha semblat que sigui cap problema.
Us recomano totalment aprofitar les moltes oportunitats que en Genís, des de Segway Maresme, us ofereix per fer diferents tours. És una activitat per tota la família i molt diferent de qualsevol altre cosa. Moure’s dret, tant pels carrils bici com entre els cotxes, còmode i sense vestimenta especial (el casc sí seria recomanable) és una gran sensació. Ja tinc ganes de provar-lo per “fora pistes” !!
Estic convençut que el futur passarà per vehicles com aquest. Nets i àgils. Unipersonals, urbans i molt sostenibles. Haurem de preparar les Ciutats per a trobar endolls (de pagament) als aparcaments perquè, de fet, aquest és el principal problema per a tenir vehicles d’aquests o elèctrics en general (com bicis, etc).
El fre a aquests tipus de transport són, abans que el preu -que anirà a la baixa-, la impossibilitat de trobar llocs on deixar els vehicles amb seguretat i carregar-los.

Excepcional l’Orfeó Català a la Basílica de Santa Maria

Aquest vespre he anat a escoltar l’Orfeó a Santa Maria. Sense paraules!! Excepcional.

PLE MUNICIPAL A MATARÓ

Avui toca ple municipal a l'Ajuntament de Mataró. Aquestes són les nostres propostes de resolució, precs i preguntes:

1. Proposta de Resolució per millorar l'aplicació de la Llei Estatal de Promoció de l'Autonomia personal i Atenció a les persones en situació de dependència.



2. Proposta de Resolució que presenten tots els grups polítics condemnant la violència xenòfoba en la pràctica esportiva.



3. Proposta de Resolució referent al peatge a la C-32



4. Pregunta referent al trasllat del centre de transformació del carrer St. Antoni



5. Pregunta sobre les gestions fetes per la Comissió per a la rehabilitació de la Basílica de Sta Maria



6. Pregunta referent al dsemuntatge i trasllat de la nau catalogada de Can Fàbregas i de Caralt.



7. Pregunta referent a un aparcament per a autocars i camions a l'est de la ciutat



8. Pregunta sobre el nou web municipal.

El rendiment del Cap d’Emissions de Mataró Audiovisual era satisfactori i amb professionalitat, però se l’acomiada igualment.

Fins ara no havia parlat de l’acomiadament del Sr. Sintas, Cap d’emissions de Mataró Audiovisual perquè volia saber com acabava i no perjudicar ni al projecte de Mataró Ràdio ni a ell mateix.
Ara ja ho sabem. Directament, el President , primer l’acomiada per tot un serial i després reconeix que no és cert. Amb la manca de transparència habitual en intentar “saltar-se” un Consell on, per estatuts, s’havia de decidir el tema i, finalment, retirar el punt de l’ordre del dia en veure que no s’estava actuant bé. Potser la cosa no tindria més dita si no fos que el President del Consell és el Mateix Alcalde i ni ell ni el Regidor de Presidència (que li hauria de cobrir les espatlles) van voler escoltar a una persona que clamava per una injustícia. Finalment, davant la pressió de l’oposició i de la lluita del mateix interessat el President se’n ha adonat de que no s’havia actuat bé.
El problema però, és que com que no s’ha volgut rectificar l’han acomiadat igualment, però reconeixent que el rendiment del Cap d’emissions ha estat satisfactori i amb professionalitat.
Aquest fet, per mi, vol amagar sota la catifa les moltes mancances del projecte i no ajuda gens al projecte de Mataró Ràdio, una emissora volguda per tots i que voldríem que no només fos escoltada sinó estimada per els mataronins. Aquests fets, indiquen que alguna cosa no es fa bé i que el desig de control ferri sobre tota visió crítica és tallat de la manera que sigui.

Segur que hi hauria coses que no agradaven d'aquest senyor. Això és discutible però acceptable. Ara bé, el que no pot ser és que se li reconegui, perquè és just, tot el que ha fet per Matarò Ràdio (molt per sobre del que li era exigible) i se l'acomiadi igualment. Aquest missatge és molt negatiu, si no és que el que pretengui realment sigui atemorir la, sempre possible, divergència interna.

Consell Assessor del Tecnocampus Mataró Maresme

Avui ens hem trobat a Vallveric on, per primera vegada, la Presidenta del TCM havia convidat al Consell Assessor d'Empresaris i Emprenedors de l’EUM per demanar-nos la integració com a Consell Assessor del TCM.
Evidentment, ha trobat la complicitat de tothom. Hem estat anys col·laborant en tot el que ens va demanar l’EUM, primer la Mar Isla i després en Jordi Martí (els dos últims directors) i ho continuarem fent. Vaig resumir la meva intervenció en demanar-li que ens fes sentir “útils”. Després d’anys, al Consell se l’havia fet sentir útil al projecte de l’Escola Universitària del Maresme, sobretot perquè hi havia arrelat un fort sentiment de servei recíproc. És a dir, els empresaris de la comarca es sentien seva l’Escola i hi aportaven tot el que se’ls demanava. A canvi? Doncs una cosa tant senzilla com demanar que formi bons i bones professionals.
Ara, el primer pas està fet, toca omplir el full de ruta i els objectius de la nova etapa.